Guionista d'un mal culebró

Em dic Álex de la Iglesia, però pot dir-me Mourinho. Sí, ja sé que ell és entrenador de futbol i que jo sóc (de moment, i vagi a saber fins quan) president de l'acadèmia del cinema espanyol, però és que he aconseguit el mateix que ell: fer enemics allà on vaig i quedar malament amb tothom.

I no ha estat fàcil, eh. Però m'hi ha ajudat molt la meva incoherència absoluta, la meva inconsistència argumental i la meva habilitat innata per ficar-me de peus a la galleda. El meu recorregut ha passat del blanc al negre (i viceversa) amb tanta velocitat que ni jo mateix sé ara mateix què defenso. Bé, no sé això ni sé tampoc ben bé si aniré a la gala dels Goya o no, en qualitat de què i quin paper hi faré. I per si no n'hi havia prou, tinc el suport de les dues bandes de la trinxera espanyola. D'una banda estan al meu costat els progres del santiagoseguranisme i del col·leguisme enrotllat. De l'altra, tinc els senyors Brunete, que m'han adoptat com "un dels seus" per poder-me usar com a llança contra l'anomenada llei Sinde, que és una altra manera d'anar contra el govern d'en ZP (Zapatero Plegaviat).

Ara, que de tot el que han dit de mi aquests dies, jo em quedo amb unes declaracions del director i productor Gerardo Herrero: "A l'Álex li ha agafat una síndrome d'Estocolm amb els internautes. És com si el ministeri de Sanitat negociés amb els traficants de cocaïna com es fa una llei i si la coca ha de ser de més bona qualitat i en parla amb la gent que hi té problemes". A-pas-si-o-nant!!!