Haig de deixar el Melody...

Somnio això. És la nit del 27 de setembre. Es recompten els vots i surt que hi ha una majoria sobiranista. Es fa una reunió tensa per veure si proclama la independència en Mas o en Junqueras o si ho fan junts en un balcó (la tradició diu que ha de ser un balcó) com si fessin les campanades. El cas és que al final decideixen que ho faran junts, però des de balcons diferents. En Mas des la Generalitat i en Junqueras des l’Ajuntament. Pantalla gegant. A Palau no hi falta el clàssic periodista bretó ni la clàssica periodista lituana, que en fan reportatges. Es proclama la independència. Tothom a casa brinda amb cava. Hi ha festa al carrer. A TV3 fan un Polònia especial i després un .Cat i dos capítols de Mister Bean.

En Rajoy diu que sí, que li han dit que en Mas i en Junqueras han proclamat la independència (no ho ha vist), però com que a Espanya és il·legal proclamar la independència, aquesta independència proclamada no existeix. I per tant no té cap efecte. En Monago de seguida es fa entrevistar. Diu que si ell vol proclamar des del seu balcó -que també en té un- l’obligació de vestir-se de “lagarterana ” (fa servir sempre aquesta comparació) ho pot fer, però que no tindrà cap efecte. La Cospedal, que feia dies que tenia una metàfora a punt, diu que la proclama d’en Mas (ignora en Junqueras) és com la de Hitler a la Bürgerbräukeller, aquella cerveseria on, enfilat en una cadira, va cridar: “La revolució nacional ha esclatat!” (i es va declarar un govern provisional). L’endemà anem tots a treballar. “Ei, som independents, no?”, pregunta l’un. “Jo diria que sí”, contesta l’altre. “Jo no noto res”, fa un tercer. “Ja ho notarem més endavant”, replica el de més enllà. I jo camino pel carrer i penso que sí. Que som independents. Però que ningú no s’ho creu, ni ens ho té en compte. Com quan anava a l’escola i em renyaven. Jo no havia sigut, però com que em posava vermella mai no em creien.