06/12/2010

Haití, gairebé un any després

4 min

Mirebalais, Haití. El departament d'urgències d'un hospital de tractament del còlera és el més tètric dels centres mèdics i és un símbol del seguit d'horrors que enguany s'han abatut sobre Haití.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquí, a l'altiplà central d'Haití, he visitat un centre de tractament del còlera dirigit per un equip mèdic excel·lent, Partners in Health (Socis en la Salut), en col·laboració amb el ministeri de Salut. Ningú no hi entra ni en surt sense passar per una desinfecció meticulosa. Per controlar millor l'epidèmia, és més habitual enterrar els cossos que no pas lliurar-los a les famílies.

En un dels edificis hi havia quaranta malalts greus estirats l'un al costat de l'altre sobre els llits, que són posts amb un forat al mig i un cubell a sota per recollir la diarrea permanent. Just quan vaig arribar, uns infermers cobrien amb un llençol el cos de Tiphay Merilus, de 66 anys. Els altres pacients van girar la vista mentre els membres de l'equip sanitari treien el cadàver i desinfectaven el seu catre.

En menys d'un mes, més de 1 .700 persones han mort de còlera i l'Organització Panamericana de la Salut estima que 400.000 haitians podrien emmalaltir de còlera l'any vinent.

Al mes de gener, el terratrèmol va causar prop de 250.000 morts. Aquest nombre de víctimes fou el resultat no només de l'activitat sísmica, sinó també de la pobresa. La mala qualitat dels edificis i la poca eficiència de les mesures de rescat van suposar moltes més morts que si aquest terratrèmol s'hagués produït, posem per cas, a Califòrnia. Després va venir el còlera, una malaltia provocada per la pobresa: unes condicions sanitàries desastroses i la falta d'aigua potable poden desencadenar l'epidèmia.

Una malalta de còlera, Dieulimere Renatu, de 21 anys, em va dir que treia l'aigua potable d'un riu. Si volgués aconseguir-ne d'una font més segura, trigaria tres o quatre hores diàries a anar a buscar aigua per a tota la família, i aleshores tindria menys temps per treballar i guanyar diners. Aquesta és la mena de disjuntiva que els haitians es veuen obligats a resoldre.

Després del terratrèmol, Bill O'Reilly va dir que el personal humanitari idealitzava les ajudes com a solució per a Haití: "D'aquí a un any, Haití estarà tan malament com ara". El vaig criticar en aquell moment, però en realitat O'Reilly no estava tan equivocat. Sens dubte, la situació a Haití ha millorat des del moment immediatament posterior al terratrèmol, i les ajudes han salvat la vida de moltes persones que sense elles haurien mort. Però la reconstrucció amb prou feines ha començat. Encara no s'ha netejat la majoria dels enderrocs i més d'un milió de persones continua vivint en tendes de campanya.

Un dels problemes és que el govern, paralitzat pel terratrèmol, no ha fet gaires coses. Un altre és que els grups d'ajuda humanitària han creat un estat paral·lel que debilita el govern; però un país necessita una autoritat central per prendre decisions. Les limitacions de les ajudes es fan molt patents a Haití.

Després del terratrèmol, els grups d'ajuda humanitària van introduir els vàters químics portàtils per millorar les condicions sanitàries; però netejar i buidar els residus costa tretze dòlars al dia. Així, es paguen molts milers de dòlars diàriament a les empreses que disposen de camions especialitzats per netejar els vàters portàtils i tot seguit llençar els residus sense tractar a l'abocador de la ciutat.

Hi ha solucions. Un dels grups d'ajuda sanitària, SOIL, ha proporcionat 300 latrines seques que converteixen les deposicions en adob. El compostatge elimina els bacteris del còlera i altres patògens en pocs dies, segons Sasha Kramer, conseller delegat de SOIL. L'adob crea l'humus i el fertilitzant necessaris per fomentar la producció agrícola.

A llarg termini, el que més necessita Haití no és ajuda, sinó comerç. Les ajudes afecten una meitat de l'economia haitiana, i les remeses, un quart més, però això no arregla les coses.

Els Estats Units han atorgat a Haití una preferència comercial que ja ha creat 6.000 llocs de treball en el sector tèxtil del país i diverses empreses importants de Corea del Sud es disposen a obrir-hi fàbriques que poden crear 130.000 llocs de treball més. "Tallers de treball esclau", poden pensar els americans. "Feina", pensen els haitians, i res no podria ser millor per a l'evolució del país.

Enviem-hi metges per salvar la gent del còlera. Enviem-hi treballadors socials per crear unes bones condicions sanitàries i una bona xarxa de proveïment d'aigua potable per a l'ús de la gent. Ajudem a educar els nens haitians i a enfortir l'Estat perquè pugui convertir-se en un exportador. Però, sobretot, enviem-hi inversors per crear més llocs de treball.

Si no ho fem així, cada vegada hi haurà més misèria, més crisi, més tragèdies, més víctimes. Al centre de tractament del còlera a Mirebalais, els treballadors de la sanitat encara desinfectaven el llit on havia mort Merilus, quan a l'edifici del costat, destinat a les classes més baixes, de cop i volta s'hi va desmaiar una dona de mitjana edat.

Les infermeres li van esquitxar la cara amb aigua, però no podien reanimar-la, així que la van passar a l'edifici central de l'hospital perquè ocupés el llit que havia quedat vacant recentment.

I aquest és el cruel cicle de misèria a Haití, que només el treball i el comerç poden trencar.

stats