Publicitat
Publicitat

Hem decidit

Hàgim votat o no, hàgim votat a qui ha guanyat o a qui ha perdut, el més important és que hem decidit. Hem decidit qui volem que dirigeixi les nostres institucions municipals els pròxims quatre anys. Hem decidit en un país que no ha d'oblidar que aquest és un dret que no està garantit, un dret del qual gaudeix un percentatge més aviat petit de la humanitat. Hem decidit en un país en el qual encara no ens és permès decidir tot el que volem.

Barcelona és protagonista de l'inici d'una etapa política. El poble de Barcelona ha decidit que sigui així. Aquests dies Barcelona també ha estat la protagonista subsidiària de les manifestacions promogudes per l'organització espanyola Democràcia Real Ja. Madrid i la seva circumstància n'ha estat i n'és la protagonista real. Malgrat tot, he volgut ser a prop dels esdeveniments, he passejat entre la gent reunida a la plaça de Catalunya i he parlat amb la gent que hi ha passat les hores. Avui que a Barcelona tot comença, és bo aturar-nos a fer algunes reflexions.

La primera reflexió té a veure amb la dimensió de la protesta. Hi ha qui ho ha volgut comparar amb les manifestacions de la plaça Tahrir del Caire. Si bé la comparació és més aviat ridícula, no m'ho sembla tant el que s'amaga darrere de l'atreviment. Vist des d'Occident, Tahrir és el símbol d'un canvi de sistema, un canvi que a Catalunya hem consumit amb avidesa sense amoïnar-nos gaire per comprendre que darrere de Tahrir hi havia set de la democràcia que nosaltres tenim. Tahrir, per tant, representa la via Egípcia cap a la llibertat de la manera com l'entenem nosaltres. Els concentrats a la plaça de Catalunya no semblen articular cap proposta de sistema nou tan clara com la dels egipcis a qui pretenen emular. Per això no són gaire gent.

El que no és petit és l'altaveu que hi han posat els mitjans de comunicació. És sorprenent que uns centenars o uns quants milers de persones en moments puntuals generin tantes hores d'informatius i tantes pàgines de diari. La dimensió de la protesta als mitjans de comunicació catalans és molt més gran que no pas la dimensió de la protesta a la plaça de Catalunya. El motiu, i aquesta és la segona reflexió, pot tenir a veure amb la percepció que de la protesta tenen algunes persones, sobretot periodistes i professors universitaris: això de la plaça de Catalunya és tan sols la punta de l'iceberg d'un malestar generalitzat relacionat amb les mancances de la democràcia representativa, i ja era hora que algú gosés sortir al carrer per denunciar-ho.

Que la democràcia representativa té problemes ho sabem des dels temps dels grecs. L'encaix entre representativitat institucional, legitimitat per executar, veracitat dels programes electorals i transparència és a la base mateixa del nostre sistema de participació política. La pregunta que ens hem de fer és si no hi ha maneres de perfeccionar la participació política sense prostituir el concepte mateix de participació o de democràcia. Barcelona ha estat una ciutat que ha abusat del terme participació fins a buidar-lo de contingut. Si la protesta serveix per obrir camins a llistes uninominals, a eleccions directes de candidats; si serveix perquè les dades en matèria de despesa i inversió estiguin a l'abast de tothom per norma, ja haurà servit per a alguna cosa.

La tercera reflexió té a veure amb la malaise d'Occident, aquest sentiment de malestar que domina la nostra societat madura, un punt cansada, castigada per una crisi que ha llevat el vel a la set de riquesa a qualsevol preu, i que ha deixat a les portes de la marginació tanta gent. A la plaça de Catalunya hi ha molta d'aquesta malaise . Jubilats, estudiants, okupes, passavolants desanimats, persones que no veuen que hi hagi solucions a curt termini als seus problemes i que esperen que "passi alguna cosa". Molta d'aquesta gent, que discuteix amb passió sincera, s'agafen precisament a la passió del moment per respirar esperança.

Occident viu una nova època d'adolescència col·lectiva. Adolescència amb tot el que té de bo i de dolent aquesta etapa de la vida: un temps d'esperança i de crisi combinades que provoquen tota mena de reaccions, però que tan sols esdevindrà productiu si s'encarrila cap al temps de plenitud responsable.

Les noves maneres de comunicar han generat la impressió que la velocitat a què comuniquem és directament proporcional a la velocitat a la qual podem canviar les coses. I això és fals.

L'última reflexió té a veure amb el que ahir va passar a Barcelona. Ahir vam decidir, tots junts, què volem per als pròxims quatre anys. I ho vam fer amb llibertat. La mateixa llibertat dels concentrats per dir el que pensen, per discutir sobre el que volen proposar. Ahir vam decidir que entre tots seguíem fent història. La nostra història. La que nosaltres, junts, anem decidint a cop de democràcia.

I una pregunta: si fan tant de cas a uns quants campistes indignats, com és que no en fan al més d'un milió de catalans que vam sortir al carrer per demanar la llibertat nacional?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT