Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Hem sigut normals

Sóc un ésser a qui li agrada molt, molt, el futbol. Pel futbol sóc immadura, irracional i primitiva. Com al conte Queremos tanto a Glenda , de Julio Cortázar (un conte preciós), estimo el Barça a la manera possessiva d'una amant, i això em fa odiar totes les tertulianes cursis que, ara que toca, fan tuits indocumentats i oportunistes (plens d'emoticones) en què ens fan saber que "guanyarem J", tot i que no sàpiguen què coi és un fora de joc. Penso que elles no estimen el Barça com jo, que l'he estimat des del principi, i, per tant, com a la Glenda del conte, em molesta que ara, de cop, es posin samarretes de Messi. Però en canvi, si jo desitjo que en Pep Guardiola es quedi no és pel futbol.

No és per la construcció de joc des de la porteria (una cosa que un cop vista sembla evident, com sembla evident que la mescla ideal és la ginebra amb tònica). I no és perquè m'hagi adonat de l'avorriment que suposa veure partits de futbol en què un dels equips no sigui el Barça. I no és perquè pensi que és ell i ningú més qui pot fer que brilli Messi. I no és per la barreja que aconsegueix, en el joc, de poesia i matemàtiques. Si jo vull que es quedi en Pep Guardiola no, no, no és pel futbol.

És perquè en aquest país que tenim, on tan poques coses es poden donar per suposades, ha sigut increïble tenir, gràcies a ell, el que tenen tots els altres. El que tenen els del Madrid, els del Manchester i els del Betis. Per exemple, una roda de premsa en la llengua del país. El català, en aquest cas. I amb tanta naturalitat. "Si no hi ha més preguntes en català passem a les preguntes en castellà i en anglès, sisplau". I en Pep Guardiola contestant en anglès, i en castellà, i en italià, després d'haver-ho fet en català. Potser la Muriel Casals, més que no pas els socis, pot influir en la seva decisió. Si se'n va no tornarem a tenir aquesta il·lusió de normalitat. En tot cas, l'hi hem d'agrair molt.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT