Hem de tocar de peus a terra
El sentit de les frases fetes no es desprèn de les paraules que les formen i cada llengua té les seves. Això fa que, en general, no es puguin traduir literalment. A Madrid ens prenen el pèl però no ens levantan la camisa ni diuen que fer-ho sigui soplar y hacer botellas , que ho és.
En canvi, aquí n'hi ha molts que "s'enduen el gat a l'aigua" o "maregen la perdiu" i, quan els dius que haurien de d'escriure "se surten amb la seva" o "emboliquen la troca", els costa entendre per què.
La cosa s'agreuja quan la frase feta és molt transparent, és a dir, no cal ni conèixer-la per entendre què vol dir. Abans-d'ahir, per exemple, un titular sobre Messi afirmava que "val el seu pes en or".
No podem dir que sigui incorrecte, però la frase feta catalana és "val més or que no pesa", i així ho vam publicar. Pot semblar una correcció de mestretites, però canvis així donen gust i substància a la llengua.
I sense moure'ns del món de l'esport, estic tip de trobar en els mitjans declaracions que insten a "tenir els peus a terra", és a dir, a ser realista i no deixar-se portar per l'eufòria. D'això en català sempre n'hem dit "tocar de peus a terra". Algú dirà que filo massa prim però escriure una cosa o l'altra fa que el text soni català o no.
Si en castellà tener los pies en el sue-lo no és el contrari de soñar tortillas i hacer volar palomas -amb la genial excepció de Josep Pla-, amb molta més raó cal que aquesta llengua amenaçada no deixi de tocar de peus a terra.
