Hi cap en un tuit
1 . MOLTA GRISOR. No sé si és una conseqüència de la cultura digital, del temor cerval dels polítics a les pors dels ciutadans o de la impotència d’uns dirigents que saben que tenen el poder molt limitat, però el que van dir cada un dels quatre candidats dels principals partits espanyols en el debat de dilluns cap en un tuit.
Mariano Rajoy: “Governar no és fàcil, només tinc una idea: crear dos milions de llocs de treball en dos anys. Com? Seguint com fins ara”. Pedro Sánchez: “Les reformes ja estarien en curs si m’haguessin votat la investidura. Però els extrems ho van impedir. No volen el canvi”. Albert Rivera: “Sanitat, educació i subsidis han d’estar en un sol paquet d’àmbit nacional. Adéu autonomies. Rajoy és un destorb per al govern de dretes”. Pablo Iglesias: “Només hi ha dues opcions: el govern del PP i el govern d’esquerres. Pedro, no et confonguis d’enemic: és Rajoy i no nosaltres”.
No m’ha calgut ni esgotar els 140 caràcters. Va ser un avorriment, una autèntica invitació a l’abstenció. La partida estava marcada des del principi. Quedava clarament visualitzat que hi havia dos rivals i dos complements. I els outsiders, PSOE i Ciutadans, agermanats pel fallit pacte de l’anterior legislatura, van reforçar aquesta idea atacant tota l’estona Rajoy amb una mà i Iglesias amb l’altra. Sánchez s’hi referia com els dos extrems, com si encara no hagués entès la lliçó de l’anterior legislatura: el centre no suma. Rajoy i Iglesias només tenien un objectiu: no prendre mal. Rajoy és bon orador, però dilluns fins i tot s’entrebancava en parlar: l’anomenat minut d’or el va fer catastròfic. El pas de la presidència en funcions a la campanya no li ha provat: feia mala cara. Pablo Iglesias, com més es modera, més li pugen l’esquena i les espatlles i més li baixa el cap. Les ganes de no espantar els indecisos li fan perdre força, com si s’hagués tallat la cua. Sánchez fa pla tot el que toca. Parla bé però no se’l sent. Enmig de tanta contenció, Rivera es va fer notar: va buscar, amb els atacs a Rajoy, aplanar el camí per fer el paper de marca blanca de la dreta, que és el que li correspon.
2 . DUES OPCIONS. Iglesias té raó. Només hi ha dues possibilitats: govern del PP (amb o sense Ciutadans i amb abstenció socialista) o govern d’esquerres. Ciutadans treballa perquè, en el primer cas, sigui sense Rajoy. La imatge que dóna el president en funcions és d’un veterà que ha estat en totes les salses, decidit a fer el que sigui, fins i tot a dur al precipici el seu partit, per tal de conservar el poder. Els que coneixen les interioritats asseguren tanmateix que és enorme la fractura interna entre els autoanomenats polítics, comandats per Margallo, i el grup de Sáenz de Santamaría i els seus aplicats advocats de l’estat. El PP no arriba preparat a un canvi profund de la societat. I això és un mal crònic dels grans partits provocat per l’estructura hiperjeràrquica que tenen. No hi ha candidats, només hi ha successors escollits a dit. I Rajoy ni tan sols ha assenyalat hereu.
Sánchez cada cop és més a prop de la porta de sortida. Si Podem li passa al davant, se n’haurà d’anar casa. I si salva el segon lloc, o governa amb Podem (si el deixen) o també se n’haurà d’anar casa. El que sembla clar és que l’endemà de les eleccions el PSOE haurà de decidir entre el risc del canvi amb l’esquerra i la immolació en la vella cultura del bipartidisme facilitant un govern del PP. Tampoc aquesta vegada serà fàcil formar govern. PP i PSOE no van anticipar els canvis d’aquest país i ara sembla que tampoc són capaços d’adaptar-s’hi. I només poden aspirar a viure de la por de la gent. Amb por es poden salvar els mobles però no fer avançar un país. Després de culpar Iglesias que no s’hagués pogut formar govern, Sánchez va acabar assenyalant el referèndum català com a causa del desacord. En cas de desesperació, “ todo por la patria ”.
