Publicitat
Publicitat

Hi ha crisi de lideratge a la UE?

Avui dia, parlar de la Unió Europea vol dir fer-ho en termes de crisi i declivi, i evocar l'espectre de la disgregació. No hi ha consens sobre quina és exactament la naturalesa del problema i quin és el remei necessari. Però hi ha una teoria que té un suport abassegador. Segons aquesta teoria, l'estat de salut de la direcció de la UE és precari, i si no es produeix un canvi immediat, s'esvairan totes les esperances de recuperació, per no parlar ja de continuar el progrés.

Per als que subscriuen aquest diagnòstic és fàcil identificar els culpables: la cancellera alemanya, Merkel, és massa indecisa; el president francès, Sarkozy, és a tot arreu; el president del Consell Europeu, Van Rompuy, té un perfil massa baix; el president de la Comissió Europea, Barroso, és massa tacticista; i el superpresident de l'eurozona, Juncker, és massa poc fiable. O aquesta és la imatge que se'ns fa arribar sovint. Totes aquestes descripcions de la crisi en la direcció de la UE tenen en comú que se centren en les persones i obliden les estructures i les circumstàncies. El desig de representar un èxit o un fracàs rotund dicta les regles del joc.

Pel que fa a la UE, aquesta caracterització és molt problemàtica i obstaculitza el debat, més acurat, sobre com hauria d'evolucionar la seva organització institucional per afrontar conflictes actuals. Descobrir una crisi en la direcció pot ser senzill, però comprendre les seves causes i resoldre-la és una cosa ben diferent. Quines són les fonts de les quals brolla la direcció política de la UE?

En primer lloc, la Comissió Europea. Durant dècades el seu paper com a guia i guarda de la integració europea va ser pràcticament incontestat. Però ni tan sols els canvis introduïts en el Tractat de Lisboa per fomentar el mètode comunitari han estat capaços encara d'aturar l'erosió gradual de la seva influència a l'hora d'establir les línies d'actuació de la UE. Si la Comissió era el mecanisme central per reduir el cost de transacció de qualsevol conflicte comercial entre estats membres, ha esdevingut impotent en el context del canviant panorama polític actual, dominat per assumptes molt sensibles que tenen un abast que va més enllà dels clàssics afers de la comunitat. En altres paraules, s'està produint un augment de politització dels afers europeus a costa de la Comissió Europea, i tot això malgrat els intents del Sr. Barroso de presidencialitzar-la.

En segon lloc, el Parlament Europeu. Basat en uns principis sòlidament democràtics i dotat de poders legislatius de gran abast, la seva rellevància i la seva autoritat haurien de ser inqüestionables. Però els problemes del Parlament Europeu són ben coneguts: el fet que cada vegada menys votants participin en la seva elecció ha malmès la reputació d'una institució que lluita per ser visible i reconeguda més enllà de la bombolla de Brussel·les.

En tercer lloc, el Consell Europeu. La legitimitat indiscutible del Consell li permet establir i definir la línia estratègica de la UE amb més eficàcia que cap altra institució. Va acabar assumint aquest paper per una diligent divisió del treball amb la Comissió Europea, que va assumir un paper de mediador. Però l'ampliació i la integració progressiva ha deixat un rastre clau, ja que més heterogeneïtat en les preferències sobre assumptes rellevants ha complicat inevitablement la recerca de consensos, sobretot en el Consell Europeu, on es lluita directament per l'interès nacional.

En quart lloc, una coalició d'estats membres. El projecte europeu va començar per iniciativa dels estats nació i els seus avenços més espectaculars depenien en gran mesura de la seva disposició a prendre riscos individuals. L'eix franco-alemany és segurament el millor exemple d'aquesta dinàmica, però la història ha presenciat un bon nombre de coalicions de lideratge que involucraven diversos estats membres per assolir una integració més profunda, que van conduir, per exemple, a una cooperació més estreta en matèria defensiva, després de Saint-Malo el 1998, o al Tractat de Prüm, del 2005. A més, el Tractat de Lisboa va significar que per primera vegada els estats membres tenien la possibilitat de definir una estratègia d'integració flexible o diferenciada.

El que ha canviat dràsticament, però, és l'imperatiu de centrar-se en la unió monetària i econòmica. Sembla que ningú no sàpiga si una Europa de dues velocitats pot funcionar, atesa la gran imbricació entre l'eurozona, el mercat únic i els seus processos diversos de presa de decisions. La desgraciada epopeia política del Pacte per l'Euro Plus només és l'últim exemple de tot això.

I què vol dir tot això per al lideratge de la UE? Per començar, que no es poden esperar grans ajustos immediats. Amb tot, la comprensió de la natura impenetrable del sistema de la UE pot conduir-nos també a una conclusió alternativa: el que està en qüestió no és tant la capacitat de la UE de respondre, sinó el temps que li costarà. Deixar-ho estar massa aviat seria un error majúscul.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT