Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Himne

Està farcit de sentiments positius, d'alegria i celebració. És l'eufòria del triomf, la tornada a casa de l'heroi coronat de llorers. Però l'altra cara d'aquesta oda lluminosa és la humiliació d'un vençut a qui, havent-ho perdut tot, l'hi fan cantar per força.

Vol reforçar l'autoestima i el vincle afectiu amb aquells amb qui, en teoria, compartim identitat contra l'enemic que sempre assetja. Està impregnat de valors arrelats en un passat mític que va predestinar els nostres avantpassats, sense tenir-ne ni idea, al futur gloriós que encarnem joiosament.

És un renoi que guapo que sóc col·lectiu que sorgeix de milers de goles en moments de clímax autoafirmatiu. L'himne nostrat més rudimentari que conec és de mitjans dels 70: un reiterat "Els catalans som collonuts" sobre la tonada de When the saints go marching in .

No n'hi ha cap que analitzat amb esperit crític no provoqui vergonya aliena pel xovinisme carrincló i unes imatges prou forçades per veure en la pàtria un florido pensil . L'únic que se'n pot salvar són les versions apòcrifes que mostren el culo blanco del cabdill.

Ens distreu de cabòries perilloses com la justícia social. Cohesiona l'explotat amb qui l'explota perquè l'un doni la vida per l'altre. És la banda sonora d'un doctrina que ens pot fer veure gent com nosaltres en forma de monstres.

I, en tot cas, és sempre una pèssima idea construir la pau, després d'una guerra i una postguerra fratricides, sobre els acords triomfals de l'himne vencedor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT