Hisenda érem aquests d’aquí
Amb la mateixa energia que es va negar a rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, incomplint d’aquesta manera les seves obligacions institucionals més elementals, al rei d’Espanya -no endebades anomenat Felip VI- li va faltar temps per rebre els presidents de la cambra baixa i alta de les Espanyes. En efecte, varen ser rebuts pel monarca el nou president del Congrés de Diputats, Patxi López, un home que va protagonitzar el primer pacte entre el PSOE i el PP (al País Basc) amb uns resultats políticament ruïnosos, i el president del Senat, Pío García Escudero, algú de qui només es pot dir que és tan aparatós i prescindible com la institució que ha de presidir. Es varen trobar entre grans lloances al diàleg i a la unitat d’Espanya, dos conceptes que, segons alguns, s’han demostrat fins ara com a antagònics, fins al punt que l’esmentat Felip VI i el seu equip de cortesans no varen trobar oportú agrair a Artur Mas els serveis prestats en el seu decret de cessament com a president de la Generalitat de Catalunya.
Tant se val, el rei d’Espanya deu estar preocupat per altres qüestions d’ordre familiar, com per exemple saber on és el seu desaparegut senyor pare, que el va antecedir en el càrrec i que el va deixar per sorpresa sense que ningú hagi rebut encara cap explicació, tret que al pare en qüestió li agradava matar elefants en companyia de princeses centreuropees, i que es va retirar amb una fortuna (personal) d’uns dos mil milions d’euros que tampoc no sap ningú exactament d’on surten. En canvi, l’actual rei d’Espanya sí que sap perfectament on és la seva germana Cristina i el seu cunyat Iñaki: concretament, a Palma, on estan vivint un procés judicial a causa de tot un seguit de presumptes delictes d’estafa, tràfic d’influències i prevaricació de cabals públics. En la seva primera sessió, la defensa de la infanta i el seu marit, que curiosament encapçala la Fiscalia (això només podia passar a Mallorca, efectivament), ja ha emès una doctrina digna de ser tinguda en compte i de ser recordada, i és que Hisenda no tan sols no som tots sinó que és una ridiculesa pretendre tal cosa.
Les afirmacions en aquest sentit han fet enfadar el jutge José Castro, que al seu torn ha rebut una vegada més greus desqualificacions, etc. Al marge de les disputes judicials, al final per fi una cosa queda clara, i és que Hisenda finalment no érem tots, sinó aquests d’aquí. És a dir, vostè i jo i aquell o aquella que passa per allà. Mentrestant, el rei d’Espanya es dedica a menystenir els primers representants institucionals de Catalunya mentre imparteix benediccions sobre dos dirigents que molt probablement no podran tirar endavant les seves obligacions per la senzilla raó que no hi haurà govern a Espanya. Tot molt coherent, i molt revelador del sentit d’estat del monarca espanyol. Tot plegat em recorda un acudit de Jaume Perich, dels temps del franquisme, en el qual es veia un rètol que deia, amb lletres molt grosses: “ Cuando un bosque se quema algo suyo se quema, señor conde ”.
