Homenatge als caiguts

Ha somiat alguna vegada que queia en un pou negre? Una caiguda a plom, de la qual despertem just abans que arribi l'impacte fatal? Segons algunes teories, aquest somni té un origen genètic. Quan els nostres avantpassats encara eren simis habitaven les altures dels arbres, saltant de branca a branca. Un simi no va agafar la branca correcta i va caure des de la capçada d'aquell arbre primordial. Però quan ja es veia perdut, en l'últim instant, va poder aferrar-se a una liana salvadora. La impressió de la caiguda va ser tan intensa que aquell mico va transmetre l'horror a la seva descendència: nosaltres.

Jo no sé si aquesta teoria és correcta. El que és segur és l'horror gairebé universal que els humans experimentem per les altituds fenomenals, el vertigen davant l'insondable. I amb tot, existeix una reduïda categoria d'individus que han patit la caiguda lliure i han sobreviscut. Com Alcides Moreno, un humil equatorià que treballava de netejavidres als gratacels de Manhattan i va sobreviure a la caiguda de, ni més ni menys, 47 pisos. Moreno va tenir la fortuna de caure sobre la bastida, que d'alguna manera va amortir el cop. Tot i patir més de deu fractures Moreno es va recuperar. Però el cas de Moreno no és res.

El rècord mundial de caiguda lliure l'ostenta Vesna Vulovic, una hostessa de vol sèrbia que el 1972 va superar una catàstrofe aèria: al seu avió hi va esclatar una bomba quan estava a 10.160 metres d'altitud. Vulovic va ser l'única supervivent que es va trobar entre la ferralla.

Els puristes al·leguen que el cas de Vulovic no reuneix tots els requisits de la caiguda lliure, ja que va arribar a terra envoltada de la carcassa de l'avió. Un cas més ortodox seria el de Michael Holmes, que el 2007 va sobreviure a una caiguda de 3.657 metres. Holmes era monitor de paracaigudisme quan en un salt col·lectiu li van fallar els dos paracaigudes. Es va donar la coincidència que Holmes era l'encarregat de filmar aquell salt, de manera que el seu trajecte fins a terra, de 37 segons, va quedar enregistrat. També van quedar gravades les que haurien d'haver estat les seves últimes paraules, més aviat prosaiques, per cert: "Oh! Merda! Estic mort. Adéu". Per fortuna, Holmes era tot un professional. Va dirigir el seu vol en espiral i, en lloc d'impactar contra el formigó de la pista, que l'hauria matat a l'instant, va aconseguir aterrar en el sostre tou d'un hangar.

El 1944 Nicholas Alkemade va sobreviure a un descens de 6.000 metres sense paracaigudes, però a diferència de Holmes durant la caiguda va tenir pensaments tendres, resignats, fins i tot poètics. Alkemade era el metrallador de cua d'un bombarder britànic que una nit de març va ser abatut sobre Alemanya. Durant el combat les flames el van separar del paracaigudes. En una decisió ràpida, va optar per morir estimbat abans que carbonitzat, i es va llançar a la negra nit.

A Alkemade la mort no li va semblar res de particularment cruel. Només li sabia greu no poder acomiadar-se de la seva noia, la Pearl. Per un efecte òptic, en el buit de la nit es va veure envoltat pels estels, fins i tot per sota, i es va dir: "És bonic morir amb estels als peus". Però no va morir. Va tenir la sort de caure sobre un pendent nevat, que va fer-lo rodolar suaument.

Però el fet més significatiu que es constata en els grans supervivents és que la caiguda només marca l'inici de l'epopeia. Després d'haver sobreviscut increïblement a un descens lliure de 6.000 metres, Alkemade va haver d'afrontar l'escepticisme de la Gestapo. Van considerar-lo un espia i l'haurien afusellat si no haguessin trobat part del fusellatge de la nau amb documents que confirmaven el seu relat. Les peripècies que van seguir no caben en un article.

I encara més excepcional va ser el cas de Juliane Köpcke, una adolescent alemanya que el 1971 va pujar al vol 508 de la companyia peruana LANSA. Durant el trajecte l'avió va rebre l'impacte d'un llamp i es va trencar en dues meitats. Juliane va sortir projectada a 6.000 metres d'altitud. Va sobreviure gràcies a una suma de circumstàncies. Per una banda, els corrents tèrmics van empènyer el cos amunt, i van reduir la velocitat. En segon lloc, Juliane anava lligada al seu seient pel cinturó i va caure d'esquena. I en tercer lloc, sobrevolava la selva, on la vegetació era espessíssima i va amortir el cop. Però, com dèiem, la caiguda només acostuma a ser l'inici d'una aventura soferta, extenuant. Sola enmig de la selva, ferida en un peu, Juliane va vagar dies sencers buscant ajuda. L'atacaven tota mena d'insectes, les ferides se li van omplir de cucs. La va salvar la perseverança i un consell que, un dia, li havia donat el seu pare: "Si mai et perds, busca rius. Els rius petits duen a rius grans, i els grans als homes". Quan ja defallia va trobar una cabana de pescadors. Avui en dia Juliane Köpcke és una reconeguda biòloga especialitzada en ratpenats.

Sempre ens hem preguntat per què en els somnis de caiguda lliure l'impacte fatal no arriba mai. I ja ho sabem; perquè és pitjor: ens despertem.