“Homes que parlen com si fossin dones”

-Nen, que fareu menú, demà?

-Que no és dilluns, demà, Conxita?

-Sí, però les nétes no fan col·legi i vindríem a dinar, perquè ni hi pensava, que era festa, i tinc la nevera buida.

-Doncs ja us espero. Menú de dia de cada dia i horari normal, que aquí no celebrem genocidis.

-Mira, això mateix diu la meva filla, que cada any escriu a la revista de l’AMPA que quin exemple volen donar, a les criatures, fent festa per un genicidi, i ells que sí, que ja ho veuen, però que ja tenen encomanat el pont, que es veu que els viatges són més barats comprats amb temps, i qui dia passa any empeny.

-De puta mare! Si no som capaços de renunciar a un paquet turístic per principis ètics, no sé què cony esperem de la humanitat. Ja podem anar demanant desobediències i polles amb vinagre...

-Oh, ara se sent molt, això de la desobediència... L’altre dia, a la tele, n’anaven plens, aquells de les CUPS.

-No em foti que va veure la conferència!

-Doncs calla, que vaig posar un moment el 24 per veure el temps, i la néta, que la tenia a casa, em fa “Iaia!, deixa-ho, que són les CUPS!” I mira, quan van haver acabat els parlaments li vaig dir: nena, no els he entès de res! Com que enraonen així modern: “les treballadores i els treballadors”, “els i les persones”... I els homes parlen com si fossin dones: “Ho farem entre totes, tot”... I jo què vols que et digui, fill: amb aquesta manera tan estrambòtica de dir les coses no vaig acabar d’entendre si és que volen fer una independència per a les dones i una altra per als homes, o si quan no diuen res és una independència per a tothom, o de quina manera ho volen fer.

-Miri que he sentit crítiques al llenguatge no sexista, però aquesta seva és flipant...

-Sí, ja m’explicaràs si és flipant, que dius tu, que quan crido els néts a taula: neeens!, només em vénen els néts, i les nétes com si sentissin ploure. Perquè a casa l’hora dels àpats és sagrada, i això que et deia: que la desobediència no m’agrada gens. A casa tota la vida hem ensenyat a creure!

-Dona, que quan diem desobediència és a les lleis injustes, collons!

-Sí, sí, però els meus fills quan els convenia sempre t’ho trobaven tot injust, què et penses? Si fos per ells, a casa no hauríem dinat mai a l’hora i sempre hauríem menjat macarrons... Ai, ara que dius menjar: quan em portis el cafè posa’m una pasta petiteta, que si em descuido ja no em caldrà dinar.

-Perquè dinar més tard, no, oi?

-Tu vés rient, però els horaris és lo més important, a l’educació de les persones! Mira aquests diaris mateix, si ara els agafés per escriure’ls quan volen... O el quiosc, per vendre’ls quan els anés bé...

-O Rodalies, per fer els retards que els doni la gana...

-Oi, calla! Que ho vas veure, això dels trens? Ho diuen aquí, mira: “El ministre de Justícia culpa els Mossos de no vigilar prou l’AVE”.

-Quins collons! Fan un tren que tallant quatre cables ja l’has esconyat, i encara és culpa teva per no vigilar tres-cents quilòmetres de via que no s’acosti un tio amb tisores!

-Oi tal! No podrien pas fer res més, els Mossos, si fessin cas a aquest ministre.

-Ho veu? Desobediència, Conxita!