Publicitat
Publicitat

Homes responsables/I no es posen ni vermells

Homes responsables

David Bassa, president de l'imprescindible Grup de Periodistes Ramon Barnils, ahir va fer aquesta piulada: "Carlos Dívar continua «per responsabilitat». Miguel Ángel Fernández Ordóñez calla «per responsabilitat». Rodrigo Rato va plegar «per responsabilitat»… Tanta responsabilitat, ofega!" El president del Consell General del Poder Judicial ahir va sortir a donar explicacions, va aguantar la mirada, va dir que tenia la consciència absolutament tranquil·la i que els hotels de Marbella que tots plegats li vam pagar no eren de luxe. Només tenien quatre estrelles, pobre Dívar, quantes incomoditats. Ja se sap que, a menys estrelles, els minibars de les habitacions tenen menys ampolletes i canvien el Toblerone per cacauets. Perquè sapiguem a quin país ens toca ser, està bé descobrir que el màxim representant del poder judicial a l'Estat considera que pots anar a un restaurant de luxe i que la factura no costi un ull de la cara. Dívar, amb més cara que esquena, diu que mai no s'ha plantejat dimitir perquè considera que no ha comès cap irregularitat, ni ètica, ni moral, ni jurídica. Ras i curt, els té quadrats. El silenci de Fernández Ordóñez és tan incomprensible com l'escassa vigilància en els anys que ha repartit targetes de governador del Banc d'Espanya. L'informe anual que presentarà abans de plegar serà paper mullat. Caldria explicar, fil per randa, què ha passat. Tenim dret a saber-ho. Per transparència, per no repetir errors, per repartir culpes i, si convé, per portar algú al banc dels acusats. I, en aquest sentit, la gestió i les mentides de Bankia haurien de fer passar una mala estona a Rodrigo Rato. Entabanar tothom amb beneficis centenaris quan tenien pèrdues mil·lenàries, o el frau de vendre accions amagant la veritable situació de l'entitat financera, no ha de sortir de franc.

I no es posen ni vermells

El Parlament britànic porta un curs ben distret gràcies a la comissió sobre l'ètica periodística que s'ha dedicat a analitzar, primer, la relació de la premsa amb el públic, després, els vincles amb la policia i, finalment, els lligams amb els polítics. Aquesta setmana va declarar l'ex primer ministre Tony Blair. Va admetre que havia buscat l'afecte dels diaris per guanyar les eleccions i que seria estrany que els alts càrrecs i els mitjans no es coneguessin de prop. Va definir, això sí, la relació entre els mitjans i el poder com a "malsana". Tot això és més vell que l'anar a peu. El que ja és més sospitós és que el líder laborista acabés sent el padrí d'una filla de Rupert Murdoch, l'amo de l'imperi de comunicació acostumat a fer i desfer al seu gust. Davant la Comissió, Tony Blair va intentar demostrar, amb sis exemples, que durant el seu mandat havia pres decisions que perjudicaven el seu amic Murdoch. De les moltes vegades que el va afavorir no en va dir res.

Lluís Foix, que en els seus anys de corresponsal a Londres vivia al costat dels serveis d'espionatge, va fer una piulada molt encertada el dia que Rebekah Brooks, editora del News of the World , va ser detinguda per les gravacions d'escoltes il·legals que es feien des de la publicació de Murdoch. "I encara no hem vist res", va escriure Foix. Quanta raó. En menys d'un any s'ha embolicat molt la troca. Els Murdoch han tancat el NoW després que transcendís l'escàndol de les escoltes, la policia ha detingut el marit de Brooks, íntim amic de Cameron, i hem vist dimitir Andy Coulson, el cap de comunicació del primer ministre, que ara ha estat imputat per perjuri. El Mur- dochgate ja esquitxa dos primers ministres, però ningú no es posa vermell. No tot s'hi val, en periodisme. En la política, també allà, sembla que sí.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT