'Honor a la causa': carta a Maria Victòria Molins
Sempre precises que ets monja, però no santa. Des d’ahir, podràs dir que ets monja i doctora honoris causa. Un reconeixement que dóna sentit a tota una vida i que honora la causa de les persones -amb creences religioses o sense- que estan al costat dels més vulnerables.
Feia gràcia veure’t amb toga i birret, ahir, tu que fa tants anys que vas deixar l’hàbit religiós. Nosaltres que sempre havíem mirat les monges amb condescendència i ara resulta que ja no són el que eren o el que nosaltres ens pensàvem que eren. N’hi ha de revolucionàries que impulsen un moviment polític per canviar-ho tot. D’altres que dirigeixen fundacions i van de tertúlia en tertúlia reclamant justícia social. I llavors hi ets tu, Viqui, aquella nena de la Bonanova que es va fer monja i que, al cap dels anys, va decidir agafar l’ascensor social de baixada per anar al Raval a viure (i morir) al costat dels que no tenen ningú.
“Si estimes, t’estimaran”, t’he sentit dir sempre. I ahir te’n devies sentir molt, d’estimada. La Universitat Ramon Llull t’investia doctora honoris causa, i allà hi havia molta gent emocionada per aquest reconeixement. Familiars, amics, consellers de la Generalitat -Ramon Espadaler, Santi Vila i Germà Gordó-, però també molts homes i dones que viuen al llindar de la pobresa, que han passat per la presó, que tenen problemes amb les drogues, i que, quan són al teu costat, senten que recuperen la dignitat humana.
No has tingut fills, però moltes persones et veuen com la seva mare. Perquè una mare sempre hi és. I a això t’has dedicat des que vas arribar al Raval. A ser-hi. A ser-hi sempre. A ser-hi per a tothom que ho necessités. A mirar cap a aquells llocs d’on nosaltres apartem la vista. A posar cara a les estadístiques, i noms i cognoms a persones sense identitat. Ja feia temps que t’havies doctorat a la universitat del carrer. Ahir també t’ho va reconèixer la Ramon Llull.
Però a tu no et jubila ni un doctorat honoris causa. M’imagino que guardaràs la toga i el birret i que continuaràs com si no hagués passat res, amb aquesta vida tan intensa que portes. Sempre amunt i avall, pendent de l’un i de l’altre, que és la millor manera de no estar sempre pendent d’un mateix. I, de tant en tant, mirar enrere i tenir la satisfacció d’entendre als 78 anys -val més tard que mai- per què et vas fer monja als 19.
P. D. La primera vegada que molts vam sentir el teu nom va ser quan el director de cinema Javier Fesser et va dedicar un premi Goya. Tu eres l’autora de la biografia en què es basava la pel·lícula Camino. Qui sap si el Fesser ja comença a donar voltes a fer una pel·lícula sobre la teva vida.
