Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Horitzó i realitat

Horizon and reality

PASTANAGUES. Durant anys la gran premissa del PP -i de bona part del PSOE- era que calia "tancar" el mapa autonòmic espanyol. Aquesta voluntat d'arxivar definitivament el debat territorial es va fer més palesa que mai després de la sentència sobre l'Estatut del 2006, que a Madrid s'ha interpretat com un topall definitiu a les inacabables reivindicacions catalanes. Aquí, Convergència i Unió (CiU) ha defensat sempre el contrari, és a dir, un gradualisme possibilista sense marcar topalls però sense verbalitzar clarament l'objectiu final. Aquesta tàctica, més fructífera o menys segons les èpoques, té una derivada partidista, perquè es pot afirmar, amb raó, que la CiU de Jordi Pujol va fer bandera de la insatisfacció permanent, oferint sempre noves pastanagues a la ciutadania, i eclipsant de passada el debat sobre la gestió governamental. De tal manera que portem tres dècades de plet històric, en una eterna espera, amb diverses metes volants: el nou Estatut durant el primer tripartit; el nou finançament amb el govern d'Entesa; el pacte fiscal en el primer mandat del president Mas. Seguim esperant. Un horitzó més o menys llunyà continua emmascarant el nostre dia a dia. Fins quan?

CREDIBILITAT. El govern d'Artur Mas porta un any i mig al poder i les enquestes li atribueixen un desgast realment petit, tot i les retallades i la contestació social consegüent. El pes del càstig electoral se l'està emportant el PP. Això pot tenir a veure amb la credibilitat que conserva Artur Mas en contrast amb la feble imatge que projecta Mariano Rajoy (aquest crèdit ha permès a Mas liderar el discurs de l'austeritat amb una eficàcia notable). Podria tenir a veure també amb la gestió dels seus consellers, però sincerament costa de creure: tot el que els catalans saben sobre el seu govern és que amb prou feines arriba a final de mes; el binomi retallades - dèficit fiscal es menja tot el debat sobre la gestió pública. ¿O és que en sabem gaire del que estan fent Puig, Rigau, Mena, Pelegrí o Ortega, a part de reduir despeses? No és estrany que el PSC es desesperi; costa molt fer oposició en aquestes condicions. Encara sort que hi ha l'afer Eurovegas, que pot esvalotar una mica el galliner.

PRIMERA LÍNIA. No cal ser gaire generós per entendre que el govern d'Artur Mas està passant-ho malament, i que preferiria poder oferir als ciutadans un balanç farcit de plans, lleis i inversions. Però la seva feblesa és també la causa de la seva relativa bona salut política. Mentre aquí fem el conte de la lletera amb l'horitzó del pacte fiscal, el PP es desgasta perquè el gruix de la gestió econòmica (les grans reformes laboral, financera, fiscal) depèn del govern central. Si la Generalitat hagués hagut de prendre decisions de tan gran abast, si Mas s'hagués hagut de sotmetre al judici de l'opinió pública europea i mundial, com li passa a Rajoy, és possible que el seu desgast hagués estat superior, com de fet els està passant a tots els caps de govern dels estats europeus. O potser no... La sobirania també vol dir això: els riscos de la immediatesa, de la primera línia de foc, la substitució dels horitzons per la realitat. Fins i tot amb el vertigen actual, aquesta és la mena d'aventura que desitja viure qualsevol país amb cara i ulls i qualsevol polític de raça.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT