Houellebecq, la submissió i la casta
1 . SUBMISSIÓ. Soumission, la darrera novel·la de Michel Houellebecq, anava camí de ser pedra d’escàndol a França. Houellebecq, amb el seu estil desmenjat i amb ganes de fer veure que està de tornada de tot, sempre ha buscat el soroll publicitari. La fabulació d’una elecció presidencial que porta a la presidència de la República Mohammed Ben Abbes, candidat de Fraternitat Musulmana, després d’un acord republicà amb conservadors i socialistes per barrar el pas a Marine Le Pen, i la normalitat amb què l’islamisme de rostre humà aconsegueix l’acceptació de la ciutadania, va ser interpretat per la premsa com un joc de miralls que afavoria el Front Nacional, perquè incidia en les pors i els fantasmes que alimenten l’extrema dreta.
Just quan Houellebecq iniciava la promoció del llibre, es van produir els atemptats de París. I Soumission va quedar colgat sota l’allau de la indignació i de la mobilització nacional. Houellebecq, la seva vanitat és incontenible, va anunciar que prenia distància i deixava París per un temps. Curiosament és el mateix que fa el narrador de la novel·la davant la imminència d’una jornada electoral conflictiva: fuig. En tot cas, la sortida d’escena de Houellebecq i del seu llibre fa la lectura menys condicionada. Les tòpiques reaccions que va provocar inicialment Soumission desdibuixen les idees de fons del llibre. En destacaré dues.
A la primera, el mateix autor li dóna categoria de principal perquè la posa en el títol. Rediger, que, prèvia conversió, ha esdevingut el nou responsable de la Sorbona convertida en universitat islàmica, fa la glossa de la submissió: “La idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta”. Aquesta és, segons Rediger, la força de l’islam, “que accepta el món tal com és”. I aquesta és la base de l’èxit de la implantació de Mohammed Ben Abbes a la societat francesa. Michel Houellebecq no fa més que plantejar l’eterna qüestió de la servitud voluntària, de la facilitat amb què la ciutadania accepta renunciar a llibertats a canvi de seguretat, en tots els sentits, començant per la pautada organització dels dies i les hores.
El segon tema és la denúncia de l’estat de coses que ha fet possible l’ascens de Ben Abbes. “¿Hem d’estar orgullosos d’un sistema que cada cop s’assembla més al repartiment de poder entre dos gangs rivals?” Alguns consideren que aquesta crítica de Houellebecq a la democràcia bipartidista afavoreix el discurs del Front Nacional. Però a còpia de negar els problemes no es fa més que agreujar-los. És precisament la perversió d’unes democràcies que cada cop redueixen més l’espai del que és possible el que està provocant les reaccions de ruptura que avui veiem arreu d’Europa. No fer res i acusar d’antidemòcrates els que, com Houellebecq, assenyalen on fa mal, és una estratègia suïcida, que pot arribar a fer versemblants escenaris com el de la novel·la, que avui semblen fora de lloc i de temps. Houellebecq avisa, i qui avisa no és traïdor.
2 . CASTA. Els partits tradicionals i part de la premsa més orgànica s’han desfermat en l’afany de destruir Podem. La gosadia d’aquesta banda d’acabats d’arribar del no-res -“volem guanyar”- ha irritat els que no volen cedir un mil·límetre de poder. Els tons moralistes del discurs de Pablo Iglesias i companyia han tocat el voraviu als que manen. De manera que l’objectiu principal de tots els atacs és demostrar que els de Podem ja són casta: acusacions de corrupció, de doble llenguatge, de promeses que s’esfumen abans de començar, de sectarisme. Totes les crítiques condueixen a un mateix punt: “Ja sou com nosaltres”. Certament, la casta no té gaire bona opinió de si mateixa, quan per ridiculitzar a qui gosa posar-la en qüestió li diu que ja forma part de la família. Han caigut en el parany de Podem: ells mateixos assumeixen els hàbits de la casta com a criteri del que no s’ha de fer.
