Publicitat
Publicitat

Humà, massa humà

El relat de la passió de Jesús s'obre, de manera aparentment paradoxal, amb la seva entrada triomfal a Jerusalem, envoltat de manera entusiasta pel mateix poble que poc després demanarà la seva condemna. Res de l'altre món. Tot a l'Evangeli és humà. Tan humà que ens mostra fins i tot la covardia dels fidels. Encara és viu el ressò dels hosannahs quan Jesús assegura a Pere al Sopar Pasqual: "No cantarà avui un gall fins que hagis renegat tres vegades de mi" (Lluc). Havent sopat, es van dirigir tots a la muntanya de les Oliveres, on Jesús els va advertir que aquella mateixa nit s'escandalitzarien d'ell (Mateu i Marc). Dit això, s'allunyà i s'agenollà per pregar: "Pare, si vols, aparta de mi aquesta copa" (Lluc, Marc, Mateu). Aquesta imatge d'un Déu agenollat tement la mort és ben colpidora. Lluc diu que la seva suor era com sang que baixava fins a la terra. Mateu i Marc coincideixen que es va entristir i angoixar. I mentrestant, els seus deixebles dormien (Lluc, Mateu) i quan es van despertar, en lloc de fer-li costat, el van abandonar, atemorits (Marc).

Va ser conduït a la casa del summe sacerdot, on Pere va negar per tres vegades la seva coneixença. D'aquí va ser portat a Pilat, que el va condemnar a mort amb el seu gest de rentar-se les mans. El van crucificar al Gòlgota entre els escarnis fins i tot d'un lladre crucificat al seu costat (Lluc).

Va morir a l'entorn de l'hora nona, després de cridar amb força: "Déu meu, Déu meu! Per què m'has abandonat?" (Mateu, Marc). La sorpresa del lector reflexiu és cada vegada més gran. Aquestes paraules fins i tot semblen blasfemes. No és gens estrany que Tertulià afirmés que tot plegat és tan absurd que el relat no pot ser mentida. Quan Benet XVI va visitar Auschwitz es va preguntar on era Déu mentre uns homes eren massacrats per altres homes. "Per què, Senyor, vas romandre callat? ¿Com vas poder tolerar tot això?" Alguns catòlics van considerar aquestes preguntes impertinents, sense adonar-se que ja estan presents en el Calvari, on el Fill de Déu se sent abandonat pel Seu Pare, el regne del qual ha vingut a anunciar.

El matí del tercer dia Maria Magdalena va trobar la porta del sepulcre remoguda i, segons Marc, va sentir tanta por que no va gosar dir-ho a ningú fins passat un temps. Quan va poder parlar-ne, els deixebles no la van creure. D'acord amb Lluc, fins i tot van prendre les seves paraules com un deliri. Recordem l'escepticisme de Tomàs. Finalment Jesús se'ls va fer present, però ells es van aterrir i amarar, creient que contemplaven un fantasma (Lluc).

En una de les seves darreres aparicions va mantenir, segons Joan, aquest diàleg amb Pere:

-Simó, fill de Joan, m'estimes (agapas me ) més que aquests?

-Sí, Senyor, tu saps que t'estimo (philo se ).

-Pastura els meus anyells. Simó, fill de Joan, m'estimes (agapas me )?

-Sí, Senyor, tu saps que t'estimo (philo se ).

-Pastura les meves ovelles. Simó, fill de Joan, m'estimes (phileis me )?

-Senyor, tu ho saps tot. Ja ho saps que t'estimo ( philo se ).

-Pastura les meves ovelles.

El verb de les dues primeres preguntes de Jesús és agapáô . El de la tercera és philéô , que és l'únic emprat per Pere. Jesús sembla conformar-se tot just amb l'amor que aquest li pot donar. És ben estrany aquest Déu que ama els homes incondicionalment i que vol ser correspost amb el fràgil amor humà. Els pagans sospitaven de la dignitat d'un Déu que demana estima. Però potser el geni del cristianisme consisteix precisament en la sospita que l'amor, la fidelitat i la felicitat tenen una problemàtica vida en comú i per això ens remet a un amor, una fidelitat i una felicitat que són fruits del desig, sí, però per damunt de tot, de l'esperança. Però l'esperança és precisament el que més ens costa mantenir, com el mateix text de l'Evangeli ens ha fet palès.

Quan Pere diu a Jesús que ja sap la resposta a la seva pregunta, fa servir el mateix verb (eidô ) que havia usat per negar-lo tres vegades. Potser qui no entén el pecat no s'estima l'home.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT