Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Humanisme

El terme humanisme neix per designar l'engrescada mirada al passat que comença a ser possible en les vitalistes i bigarrades ciutats estat del Renaixement.

L'humanista, a diferència de l'escolàstic, no venera ni mistifica la cultura clàssica grega i llatina. La mira de tu a tu, veient-hi homes prou semblants a ell per prendre'ls de model.

En un sentit més genèric, és l'ampli corrent filosòfic que posa l'home al centre com ho fa Sòcrates quan, desviant-se radicalment dels pioners del logos , salta de la pregunta objectiva "Quina és l'essència de la matèria?" a la subjectiva "Com hem de viure?"

Parteix de l'antropocentrisme que ens fa reis de la natura afirmant que som els únics éssers vius lliures.

I la llibertat li planteja un problema moral, "Quin ús en fem?", i un de polític, crear el sistema que permeti exercir-la al màxim.

Ens dóna com a missió primordial ser més humans, i afirma que el llibre d'instruccions el tenim a dins.

Allunyant-se del pensament que veu adoctrinament interessat rere els judicis morals, l'humanista creu que saber què està bé i malament és una dotació innata i universal que cada cultura concreta només pauta.

És una fe que, prescindint de líders i mitologies, fonamenta el consens en un nucli compartit que supera i acull creences i religions.

Té l'optimisme antropològic que sap que cada nen que neix, i és estimat, té el full de ruta que, enmig d'un gran desconcert adult, apunta en la incerta direcció que dóna sentit a la vida.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT