Publicitat
Publicitat

Una temporada a Colòmbia (i 2)

Colòmbia és un país on es poden trobar aquestes tres notícies a la mateixa pàgina d'un diari. Una: " Van 20 ataques a Toribío este año ". La segona: " Arzobispo surtía con químicos a bandas ". I a peu de pàgina: " El príncipe Guillermo de Inglaterra se casa. Cree usted que: a) durará b) quedará viudo c) se divorciará d) no se casará ".

Toribio és una petita localitat assetjada per la guerrilla de les FARC. En els últims anys ha patit atacs de tota mena, que segons informa el mateix diari inclouen tatucos (una mena de morters artesanals) i burros bomba. Si hi hagués un rècord Guinness de les atrocitats, Toribio els batria tots: el passat mes de novembre va patir l'atac armat número 300.

Encara més surrealista és el cas de l'arquebisbe anglicà Diego Vergara Garzón. La policia feia temps que sospitava de les seves relacions amb dues bandes de narcos , els Urabeños i els Rastrojos. Després d'una investigació li va confiscar un total de 42 tones de productes químics, que venia als narcos perquè processessin cocaïna. A Vergara el va perdre la cobdícia. Les 42 tones valien 120 milions de pesos i ell pretenia revendre-les als narcos per 800. Un cap Urabeño ofès, o un Rastrojo, el va delatar.

De la tercera notícia sorprèn el contrast amb les altres dues. En tot cas allò destacable és l'opció b, " quedará viudo ". (A Colòmbia Lady Di és molt recordada; potser se suposa que una princesa anglesa, pel fet de ser-ho, ja ha begut oli).

I aquesta és la tragèdia de Colòmbia. La setmana passada els parlava de la immensa capacitat d'aquest país per generar motius narratius. Quan un periodista pot parlar d'arquebisbes narcos, poblacions assetjades o hipopòtams enamorats, per què hauria de fer-ho sobre gent anònima? La gran paradoxa de Colòmbia és que la notícia és allò que no hauria de ser-ho: tota aquesta gent que s'ha girat d'esquena a la guerrilla i el narcotràfic, a totes les violències, i continua tirant endavant. A Cali vaig conèixer un noi que feia de professor en una localitat similar a Toribio. Un dia escrivia alguna cosa a la pissarra quan, astorat, va veure que la pissarra s'il·luminava i es posava vermella. Una dècima de segon després va arribar l'ona expansiva: el que havia vist reflectit era la fogonada del cotxe bomba, que va esclatar al carrer. Miraculosament no va ser ferit ningú. Li vaig preguntar què va passar després. Va encongir les espatlles: "vam reobrir l'escola".

Colòmbia deu ser l'únic país del món on la literatura es fa servir com a eina de cohesió a escala nacional. El programa del govern Renata (Red Nacional de Talleres) impulsa i patrocina tallers d'escriptura creativa per tot el territori, fins i tot a poblets perduts a la selva i envoltats per la guerrilla. La finalitat no és tant que surtin grans figures de la literatura com fer teràpia de grup. En un país traumatitzat per totes les formes de violència, exhaust de tants conflictes, escriure significa alliberar-se del "volia explicar-ho". A més, hem de tenir present que els segrestos són una font d'ingressos per als grups guerrillers i la delinqüència comuna (que sovint revèn els segrestats als guerrillers). Quan un segrestat recupera la llibertat, indefectiblement, escriu un llibre sobre l'experiència. A Colòmbia la literatura d'alliberats ja és tot un subgènere. I s'ha convertit en una suma de tòpics tan comuns que, com deia sardònicament un periodista, la societat exigeix la llibertat dels segrestats " aunque luego escriban otro libro ".

La part més extrema dels tallers de Renata es fa a les presons, en un programa anomenat Libertad bajo palabra. I un presidi colombià és molt diferent d'un de català. Com em va dir el director d'un taller, "la primera vegada que hi entres tens un 60% de possibilitats de sortir-ne viu". Un d'aquests directors és José Zuleta, segurament el millor escriptor colombià amb permís de l'omnipresent García Márquez. Zuleta és l'autor d'un recull de contes anomenat Todos somos amigos de lo ajeno . L'acció del conte que obre el llibre, per cert, transcorre a Barcelona i en la meva opinió és el relat curt que ha expressat amb més eficàcia, i sense rancúnies, tota la sordidesa que pot amagar aquesta ciutat.

Com a director del taller literari d'un presidi, Zuleta va ser testimoni d'experiències escruixidores. Els guerrillers empresonats, sobretot. Individus convençuts de la seva militància s'ensorraven en escriure la seva relació amb la violència. Quan havien de comunicar a uns altres el que havien fet, quan havien de trobar-hi sentit, s'adonaven que no en tenia cap.

La majoria dels guerrillers tenen una formació cultural superior als presos comuns i per això mateix creia jo que serien els millors alumnes. Zuleta m'ho va negar. Per desgràcia, assegurava, la ideologia era una muralla que separava els autors de l'autèntica literatura; la majoria dels seus textos eren una suma d'eslògans. Aquí Zuleta va fer una pausa. Va reflexionar mirant més enllà, va fer un sospir i va dir: " Los mejores escritores son los ladrones, los sicarios y los degolladores" .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT