Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Aigües fecals

Només em tiren merda a mi", es lamentava fa un parell de dies Fèlix Millet, en declaracions a l'ARA. Més enllà de confirmar la veritat d'aquell axioma segons el qual només parla de merda qui en va ple, les paraules de Millet donen a entendre una recança, un rancor i un desig de revenja. És comprensible: en tots els mesos que fa que es remena i ressona la carraca del seu lladronici, el vergonyant expresident del Palau de la Música ha tingut temps de recordar-se de tots aquells que li reien les gràcies i el saludaven amb mil escarafalls, que li penjaven medalles a la solapa i distincions a les parets del despatx, que li demanaven favors i li signaven xecs. Li ha llegut fer memòria de festes i recepcions, de sopars opípars i dinars pantagruèlics, de viatges fastuosos, trobades obscenes i regals impossibles.

Fèlix Millet ha tingut, i tindrà, tot el temps del món per recordar que els dies daurats van ser cruixents i sucosos, per evocar-ne l'aroma i la vibració, per enyorar aquella sensació de domini absolut que encara el traeix quan davant del jutge té la poca vista de declarar que el casament de la seva filla al Palau (ja consagrat com un model d'inspiració per a bons aspirants a deixebles de Fantomas ) era en realitat una maniobra promocional pensada en benefici de l'entitat que ell presidia. Sí: entotsolat al seu modest palauet de l'Ametlla, Millet deu pensar sovint en totes les delícies socials que ja no tornarà a gaudir, i sobretot en la remarcable colla d'espavilats que acostumaven a acompanyar-lo en l'escuma de l'alegria i que ara no tan sols fan veure que no el coneixen de res sinó que escupen al damunt del seu nom cada vegada que en tenen ocasió (sobretot quan hi ha mitjans presents per donar-ne testimoni). Associar el Cas Palau amb El Padrí de Coppola ha esdevingut un tòpic tan suat que ja només el fa servir Albert Rivera, però hi ha una frase de don Vito Corleone que Millet també és possible que recordi de tant en tant: "Vés amb compte amb els teus enemics, tot i que no tant com amb els teus amics". O una cosa per l'estil. Millet, en resum, enyora repartir-se la merda amb els mateixos amb qui abans compartia les festes.

La metàfora excrementícia fa pensar en tots aquells que fa només uns mesos tronaven que l'oasi català era en realitat una claveguera i que feien malabarismes amb la idea que la burgesia catalana, i el catalanisme en general, eren còmplices necessaris de la descomposició moral que revelava l'escàndol del Palau. Fa pensar, també, en la quantitat ingent de femta que els partits polítics han arribat a llençar-se pel cap, a compte de les proeses comptables del tàndem Millet&Montull. I hi fa pensar perquè cada dia es veu més clar que, per molt que a alguns els vingués de gust, a sota de la porqueria no hi havia un país ni un pensament polític, ni tan sols un partit: hi havia, només, una colla de lladres. Que la merda que invoca Millet caigui damunt de cadascun d'ells i damunt d'aquells que hagin volgut treure'n profit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT