Publicitat
Publicitat

La ILC no pot desaparèixer

Manllevo el títol de l'article del de la Maria Barbal publicat aquí mateix fa pocs dies. Insisteixo en el tema que ella enceta perquè és bo que, més enllà de manifestos i indignacions, el punt de vista dels escriptors sigui conegut. Per què ens posem les mans al cap quan es parla de desvirtuar la ILC? Sé que els temps de retallades inevitables són mals moments per a la lírica; però entre poc i massa perquè hi ha en joc un intangible que és molt important: el del prestigi social de l'escriptor, directament lligat al concepte de la falta d'autoestima dels catalans. A part de les associacions d'escriptors, hi ha dues institucions públiques, a escala nacional, fonamentals per a l'escriptor: la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), que vetlla per donar a conèixer i prestigiar la tasca dels escriptors aquí, i l'Institut Ramon Llull (IRL), que, a més de dedicar-se a organitzar els estudis de la llengua catalana a tot el món, s'ocupa de situar les arts en general i específicament la literatura catalana al bell mig del món amb la idea que, un cop coneguda, es defensi amb la seva qualitat intrínseca. Part d'aquesta feina l'assumia abans la mateixa ILC.

Si vas pel món és un plaer trobar testimonis de la presència, en espais concrets, del rastre biogràfic d'escriptors més o menys coneguts pel viatger: plaques commemoratives, monuments i, sobretot, cases dedicades a l'escriptor. Penso en la casa de Dostoievski a Sant Petersburg, la de Tolstoi a Moscou, en la casa d'Ibsen a Oslo, la de Wordsworth a Grasmere, Walter Scott a Edimburg, Verdaguer a Folgueroles, Dante a Florència i Ravenna, Guimerà al Vendrell, Goethe a Frankfurt, Maragall a Barcelona... Algunes són espectaculars, d'altres són humils; però en totes hi ha el mateix esperit: mantenir viu el record d'algú que, pel fet de ser escriptor, és important per a la societat, ja que és qui crea els imaginaris col·lectius damunt els quals la seva comunitat i la dels que mitjançant la traducció hi han arribat enriqueixen els propis i personals. Mantenir viu el record i el prestigi de l'escriptor que se l'ha guanyat és mantenir viva l'autoestima del lector i de la societat a la qual pertany. L'autoestima, gran assignatura pendent.

L'escriptor, si prioritza la feina, no està per visibilitats ni prestigis sinó per treballar. No és ell qui ha de fer els esforços de visibilització; només s'ha d'esforçar a escriure al millor que pugui. És algú aliè a l'escriptor qui ha de provocar aquesta visibilitat i la recuperació, que aquí s'ha perdut força, del prestigi social de la seva figura. Un instrument com la ILC és l'idoni. Moltes escoles, instituts, ateneus i biblioteques de Catalunya i també dels Països Catalans promouen trobades de lectors amb els seus autors gràcies a l'organització de la Institució de les Lletres Catalanes. La visibilitat pràctica que suposen aquestes trobades és palpable. Acosten l'escriptor al lector i viceversa. La ILC també promou les cases museu d'escriptors, els espais literaris, les rutes literàries (penseu en Joyce i Dublín o Clarín i Oviedo), en contacte amb els ajuntaments afectats. Iniciatives com les geografies literàries, les cases de l'escriptor, els museus literaris, els recorreguts guiats, les rutes literàries... fan forat. Sabíeu que a Altron, petit poble pallarès, davant de la casa familiar referida a País íntim i a altres obres barbalianes hi ha un llibre de bronze obert on s'hi pot llegir una pàgina de Maria Barbal? És un detall que parla de la sensibilitat de l'Ajuntament de Sort. Un detall, sí: però una alegria i un orgull per al viatger.

Alerta: si ja és difícil, en la societat catalana, que l'escriptor català gaudeixi de prestigi, no posem bastons a les rodes. Més aviat treballem perquè els mitjans de comunicació i tots plegats ens traguem la bena dels ulls i reconeguem la vàlua dels nostres autors. Hem de poder arribar a dir amb normalitat que si creiem que és important projectar i donar a conèixer la literatura catalana a fora perquè és interessant (IRL), també ha de ser molt més coneguda a dins perquè és interessant i és la nostra (ILC). Treballar per a això és posar algunes pedres de la recuperació de l'autoestima com a col·lectiu.

Recordeu el discurs que l'enyorat Joan Solà va fer al Parlament quan li van atorgar el Premi d'Honor ara fa dos anys? A part de la càrrega política que suposaven les seves paraules, l'acte va ser un exemple meravellós de com es pot prestigiar la feina d'un intel·lectual de manera solemne. Durant aquella mitja hora vam ser un país culturalment normal.

Quan Catalunya sigui independent, tampoc no és clar que això del prestigi de l'escriptor s'hagi solucionat. Però estarem en camí, segurament més fàcil, de recuperar l'autoestima. I ens adonarem que, a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. Si vas a Txèquia, Polònia o Hongria, països amb estat propi, et faràs farts de sentir les queixes dels escriptors que no pinten res enlloc perquè dels únics escriptors de què es parla és dels nòrdics que fan novel·la negra o dels anglosaxons. En sentireu moltes, de queixes. Però si més no, en aquests països, tenen el luxe de poder plorar amb les seves llàgrimes. I miren de no congelar les seves ILC.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT