11/12/2010

Una temporada a Colòmbia (1)

4 min
Una temporada a Colòmbia (1)

El capità del Titanic reuneix la tripulació i anuncia: "Tinc dues notícies, una de bona i una de dolenta. Per quina voleu que comenci?" Els mariners exclamen: "La bona, la bona!" El capità sospira i diu: "Només falten cent anys perquè ens donin deu Oscars". És un acudit dolent, ja ho sé, però que explica un aspecte de la Colòmbia actual: una sobreabundància tan gran d'històries, de ficcionalitats, que els protagonistes no en són prou conscients. Hauran de passar dècades perquè les persones esdevinguin personatges i el dolor no obnubili el valor narratiu. El famós narcotraficant Pablo Escobar, per exemple.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una anècdota poc coneguda a Europa és el zoo que Escobar va muntar a Nápoles, la seva gran finca de Medellín. Pablito ho havia de fer tot a l'engròs, així que es va fer dur més de mil espècies exòtiques en el que es va arribar a conèixer com a Narco Arca. Escobar va tenir la barra de camuflar la seva dèria de "reserva ecològica" i fins i tot va convidar a la inauguració Petra Kel-ly, la mítica ecologista alemanya. En honor de la Kelly s'ha de dir que va suspendre el viatge en saber qui era el promotor. (I segurament tampoc l'hauria acceptat mai si hagués sabut que les hienes i els lleons eren d'allò més útils per desfer-se dels muñecos , que és com en l'argot colombià es designen els cadàvers del narcotràfic.) Les trameses d'animals eren tan voluminoses que Escobar va contractar avions de transport militar Hercules i grues especials per poder descarregar les girafes i els elefants. En una ocasió el govern es va confondre: segons les seves informacions, un d'aquells avions duia una enorme càrrega de droga. Centenars de policies van envoltar la pista d'aterratge. I si vostè vol riure només s'ha d'imaginar la cara dels policies quan van obrir l'avió i es van trobar amb un grapat de zebres, camells, estruços i babuïns. I la història no acaba aquí. El govern, molt lògicament, va requisar les bèsties de l'Hercules i les va dur al Zoo de Medellín. Escobar ho va considerar una ofensa personal. Aquella mateixa nit va fer una oferta a l'encarregat del zoo: si obria les portes rebria de sotamà una propineta equivalent a cinc anys del seu sou. Els homes d'Escobar van endur-se els animals exòtics i per fotre's del govern van substituir les zebres per burros pintats amb ratlles blanques i negres. Però la història tampoc acaba aquí.

Anys després Escobar va caure. A Colòmbia existeix una llei, molt justa, que nacionalitza els béns dels narcos empresonats. El problema és que l'ens encarregat de gestionar-los va morir d'èxit: no hi havia prou funcionaris per a la magnitud de patrimonis requisats i la Narco Arca es va quedar mig oblidada. Un dels seus habitants més famosos era un hipopòtam anomenat Pepe. (Pepe, per cert, és un nom recursiu en la violència colombiana. Uns dels pitjors enemics d'Escobar eren els sicaris del PEPE -PErseguidos por Pablo Escobar-, una organització armada creada pel càrtel rival de Cali). Un dia, l'hipopòtam Pepe es va enfrontar amb un altre, el Viejo, per destronar-lo com a mascle dominant. Però el Viejo encara estava en forma i va estomacar el pobre Pepe. Ferit, Pepe va decidir anar-se'n de la llacuna.

El més remarcable és que Pepe no se'n va anar sol. Una hipopòtam, Matilda, va decidir acompanyar-lo. Hem de suposar que per amor o la cosa més semblant a l'amor que pugui experimentar una hipopòtam. I aquí voldria remarcar que la imatge de dos hipopòtams pendolant per Colòmbia és exactament igual d'exòtica que si fossin als Pirineus. Pepe i Matilda no n'eren conscients, esclar, i van establir-se en un riu més enllà dels límits de l'antiga hacienda d'Escobar. Els pescadors dels voltants no se sentien inquiets per aquella nova presència, Pepe i Matilda van tenir descendència. Tot anava bé fins que el govern va assabentar-se'n. Les autoritats van mobilitzar un batalló sencer de l'exèrcit i fins i tot van incorporar-s'hi dos caçadors alemanys que residien al país. Pepe va ser abatut a trets.

El que costa d'entendre des de fora és el rebombori que va causar la mort de Pepe. En un país sotmès a totes les modalitats de la violència, el sacrifici d'un hipopòtam es va convertir en un clam popular. Els ecologistes van carregar contra el ministre de Medi Ambient tractant-lo de "l'animal que va ordenar l'assassinat de l'indefens hipopòtam". La responsabilitat va acabar derivant en la viceministra i a Facebook es pot trobar un grup anomenat Rechazo a los asesinos de Pepe, el hipopótamo de Pablo Escobar .

Hi ha una teoria sociològica segons la qual la màfia és un aparell paral·lel a l'Estat. El Medellín d'Escobar la invertia: l'Estat era un ens paral·lel al poder dels narcos . A fi de mantenir el clientelisme Escobar no escatimava obra social i potser per això encara té tants admiradors. De la boca d'un vell periodista vaig sentir la que potser és una de les sentències més lúcides i paradoxals sobre el segle XX colombià. L'home ho resumia així: "La política es va infiltrar en el narcotràfic fins que el va corrompre".

stats