Publicitat
Publicitat

IVA, Hisenda, cultura i democràcia

Qui té boca s'equivoca. Aquesta dita, o l'equivalent castellana por la boca muere el pez , és adient per explicar les declaracions que els representants del ministeri d'Hisenda han realitzat als mitjans amb l'objectiu de defensar i justificar la pujada de l'IVA a la major part del sector cultural. La cultura no es toca, han dit; el que es modifica és la taxa que afecta l'entreteniment. Una curiosa manera d'entendre un amplíssim conjunt d'activitats que donen lloc a direccions generals de la secretaria d'estat de Cultura i a una nombrosa quantitat d'equipaments i centres de producció de titularitat pública. Ara, com a la Roma clàssica, descobrim que els ministeris i les més altes institucions de la política cultural espanyola s'han dedicat al llarg de decennis a promoure, subvencionar i produir pur entreteniment.

Quin desori. Potser sí que hauré de canviar d'opinió i acceptar d'una vegada que la cultura -entesa a la nova manera que ens proposa el ministeri d'Hisenda- és la quarta pota de l'estat del benestar: just la que ens regala, al costat de les petites ajudes socials que reben els aturats, la diversió necessària per aguantar les penúries d'una societat que ofereix poc treball i minses oportunitats als seus ciutadans.

No hi ha cap altra manera de respondre a les declaracions dels nostres insignes economistes públics que el cinisme. Quina pèrdua de temps que ha estat per a la marca España tot l'esforç invertit a enviar a l'estranger artistes excel·lents i creadors singulars. Potser hauria calgut destinar els recursos i la imaginació a parir assolellats espectacles que combinessin millor amb la sangria i la paella barata, tot afegint-los a un pack de turoperador.

Ja toca dir amb veu alta que estem davant d'una croada ideològica en contra de la creació cultural, d'una desconfiança perfectament definida respecte de tot el que escapa a la uniformitat estètica i a la producció d'esdeveniments que pretenguin fugir de l'èxit mediàtic. La consideració de cultura queda reduïda a la gestió d'un patrimoni que per raons legals o econòmiques és de titularitat pública i a aquella part del sector editorial que s'expressa en paper, i no pas -cal dir-ho clarament- a la producció editorial que es distribueix digitalment.

Les contradiccions d'aquest enfocament no semblen preocupar a ningú. Atesa la brutal configuració oligopòlica de les grans multinacionals, la cultura ja és per ella sola un sector amb disfuncions econòmiques, amb dificultats de producció i distribució i amb problemes de competitivitat global. Entesa únicament com un sector de l'entreteniment i, en conseqüència, com un vector més del mercat de productes de consum ordinari, la cultura esdevé un sector desastrós, amb escasses possibilitats -i sóc generós- d'esdevenir sostenible. No hi ha cap país del món civilitzat que renunciï a privilegiar econòmicament el seu sector cultural. La major part ho fan amb un IVA reduït, amb desgravacions fiscals i amb models diversos de suport econòmic -aportacions a càrrec del pressupost, loteries o taxes compensatòries que deriven una part dels ingressos per al consum de productes estrangers cap a la producció nacional-; en cap cas, però, es dóna alhora una política de reducció de les inversions i d'increment de les taxes. Sols és possible imaginar aquesta possibilitat en un país com el nostre, on la cultura sempre ha estat un sector determinant en el debat polític, tot exercint-hi un paper a vegades incòmode.

Abandonat a la lògica del mercat, el sector cultural espanyol és d'una enorme fragilitat. La nostra tardana democràcia no ha tingut temps per institucionalitzar-lo, alhora que hem esdevingut un gran consumidor de producte exterior sense mesures, legals o morals, per protegir la producció local. I no cal ni parlar de l'exagerada presència d'un mercat submergit -altrament anomenat, de manera tan genèrica com injusta, pirateria -. Les noves tecnologies i internet ens agafen a mitja feina, de tal manera que han convertit la nostra indústria cultural en una joguina benintencionada que mobilitza talent sense arribar als mercats d'una manera clara i definitiva.

Els homes de negre del ministeri d'Hisenda han aconseguit una doble feina: malbaratar trenta anys d'incipient democràcia cultural i eliminar de soca-rel la dissensió cultural. Felicitats als que aspiren de nou -o de sempre- a limitar la llibertat i desencoratjar el pensament plural. Confiem, doncs, que la lletra petita del rescat econòmic ens apropi, en matèria cultural, a la més civilitzada Europa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT