Publicitat
Publicitat

Idees clares per a la ciutat

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de compartir una estona llarga amb Ken Livingstone, el que va ser primer alcalde de Londres i, abans, s’havia enfrontat a Margaret Thatcher en les mítiques topades dels anys vuitanta, en plena revolució conservadora. Xavier Trias i jo havíem tingut l’oportunitat de trobar-lo, gràcies a Paul Preston, a la London School of Economics quan confegíem la nostra visió de la ciutat, i la subsegüent proposta política, a mitjans de la dècada passada. Ja en aquell moment ens va sorprendre que Ken el Roig, com era i és conegut internacionalment, no ho era tant com alguns comentaristes locals acostumaven a afirmar. Més aviat ens va semblar un home de centreesquerra, social-liberal, amb una forta impregnació de moral cristiana, per a qui termes com família, transcendència o sentit de la vida eren molt importants. És cert que gastava formes a l’avantsala dels populismes actuals: vells i nous, el poble contra els establerts, mànigues de camisa (i tirants!) contra americana i corbata... Han passat els anys i Ken Livingstone sembla haver reforçat algunes d’aquelles opinions, i rebaixat del tot els grams de populisme d’aleshores. Quan, fa pocs dies, l’acadèmic que conduïa l’acte li va preguntar quina era la definició de bon servei social, Livingstone va dir sense dubtar ni un instant: “Els millors serveis socials són els que fan créixer exponencialment l’economia de la ciutat. Cal -va dir- acabar amb la idea assistencialista dels serveis públics. Cal fer que la ciutat funcioni com un rellotge. Només les ciutats amb les idees clares, les que converteixen cada servei en una oportunitat per créixer i posar-se al mapa del món, són les que se’n surten socialment, les que atrauen inversions internacionals, les que competeixen i acullen, les que atrauen talent i no deixen escapar el propi”. Livingstone va deixar-se anar del tot quan li van preguntar quines havien estat les seves obsessions durant el seu mandat, i quins els obstacles principals. Ho va dir un altre cop com si li haguessin activat un ressort: “El primer objectiu va ser, i ha de ser, el de crear llocs de treball. Cal aprofitar la tecnologia i la revolució tecnològica per fer-ho. Nosaltres, a Londres -va dir-, vam voler desplegar la smart city abans que ningú perquè vam comprendre que era l’única manera de fer el salt cap endavant que calia fer. Margaret Thatcher primer, i Gordon Brown, després, s’hi van oposar perquè van dir que era car... En definitiva, no entenien res de la ciutat, ni del seu paper, ni de quins són els nostres reptes com a societat. La tecnologia -va seguir- assegura que els emprenedors, els que fan empresa, els més dinàmics, millorin els serveis. També els públics. La clau és que l’administració els incentivi, els faci grans. I ja sabeu -va dir- que molts cops l’administració posa pedres a la sabata perquè, amb l’excusa d’administrar, bloqueja. Per això vaig aplaudir -va seguir sense aturar-se- la decisió de Tony Blair d’obligar a tancar les reformes del planejament en deu dies, i deixar la responsabilitat a la negociació entre l’alcalde i el promotor, sempre que es justifiqués socialment aquest canvi. Només així va ser possible fer el projecte de la torre Shard, i crear milers de llocs de treball; només així va ser possible arrabassar de les mans de la nomenclatura el planejament londinenc, que duia anys bloquejat en inacabables discussions que feien que els inversors fugissin de la ciutat. Només els conservadors estan en contra del creixement de la ciutat, des del punt de vista de la mida (també dels edificis), de la densitat, de les oportunitats econòmiques”.

El moderador va acabar demanant-li pels Jocs Olímpics. “És molt senzill -va dir-, vam copiar Barcelona. Fins fa molt poc copiar Barcelona ha estat el més smart que es podia fer. Els barcelonins han entès sempre que calia treballar a deu o vint anys vista, i ho han fet fins fa molt poc, amb apostes clares i entenedores. Nosaltres vam voler fer el mateix, assegurant-nos que el llegat era més important que l’esdeveniment”.

Fins aquí les idees clares d’en Livingstone, assessorant una de les grans capitals mundials. Pocs dies després vaig ser convidat a passar uns dies a Beirut, convocat per les Nacions Unides. La ciutat àrab i els seus possibles futurs eren el motiu fonamental dels treballs que hi vam desenvolupar. A Beirut s’hi està duent a terme una iniciativa exemplar, que està esdevenint model a les ciutats àrabs: el Beirut Digital District. Els seus responsables fan servir com a model el llibre Plans i projectes de Barcelona, 2011-2015. En fi, no és el temps de reivindicar res. És temps, com sempre, de tenir les idees clares.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT