Identitat i símbols
ICONES. L’11 de setembre del 2001, entre la runa de les Torres Bessones, tres bombers van trobar una polsosa bandera dels Estats Units que van hissar improvisadament en un pal. La imatge es va convertir en la icona d’un moment de desfeta i de superació. El símbol, però, es va extraviar.
La bandera que durant anys es va exhibir com a protagonista d’aquell moment era falsa. Quinze anys i una llarga investigació periodística i detectivesca després, la bandera va aparèixer en una estació de bombers de l’estat de Washington, a cinc mil quilòmetres de la Zona Zero. Dijous, finalment, hi va tornar.
Avui forma part del museu que homenatja les víctimes de l’11-S, ara envoltat d’una nova realitat: la transformació demogràfica de la Zona Zero; la reconversió d’aquell gran buit en un nus de comunicació, en un eix comercial. Un homenatge a la hiperactivitat i l’economia del sud de Manhattan i el seu retorn a la normalitat. Han passat quinze anys d’aquell “ United we stand ” que es va convertir en coartada d’abusos i conculcació de drets. Els Estats Units viuen ara en la polarització política i social. Donald Trump explota aquesta nova vulnerabilitat. El mur és el nou símbol. “Ser musulmà en l’era de Trump és un acte polític”, escriu el columnista del Washington Post Ishaan Tharoor.
DEBATS. Als Estats Units hi ha “problemes legítims sobre els quals encara s’ha de parlar”, deia Barack Obama, avui fa una setmana, quan li preguntaven pel quarterback dels San Francisco 49ers que es va negar a posar-se dret durant l’himne nord-americà per denunciar els problemes racials que hi ha al país. “No em puc aixecar i mostrar orgull per la bandera d’un país que oprimeix la gent negra i la gent de color”, va dir Colin Kaepernick el 26 d’agost. Després d’ell n’han vingut d’altres. I Obama els ha reconegut el “dret constitucional” a fer-ho. L’evidència que els símbols i la idea d’unitat nacional no poden ofegar les minories. Els sentiments col·lectius no es creen per imposició.
França viu també el seu debat identitari. Un xoc entre drets civils i llibertat religiosa amb el burquini com a símbol de l’opressió de la dona, però també de la repressió policial. “Obligar la gent a adherir-se a una identitat comuna fomenta una rebel insistència en la diferència”, escriu el professor Ian Buruma a propòsit del burquini.
El discurs polític francès, però, es radicalitza per moments. Nicolas Sarkozy ha reclamat que França “no s’esvaeixi davant els seus hostes”. El president Hollande li contestava la setmana passada que “França no és únicament un passat, unes arrels i una herència”, també és “una idea, uns principis universals, una cultural política i un missatge”.
PERTINENÇA. Malgrat la globalització, el món continua fragmentat i les identitats són múltiples. Les diferents maneres de viure es juxtaposen, es barregen. Qui pot imposar sentiments de pertinença? Quins són els límits d’aquest nou autoritarisme construït sobre majories electorals?
La Unió Europea ho veu cada dia a Polònia o Hongria. El discurs de la identitat, la defensa de l’Europa cristiana com a argument contra la immigració. Majories democràtiques que s’utilitzen per ofegar llibertats col·lectives o individuals. La democràcia no es fonamenta en la imposició de la voluntat de la majoria com una piconadora de pensament únic sinó, i sobretot, en el respecte i la presa en consideració de les minories.
