Illencs i valencians, a l’atac
La presidenta del Govern Balear, Francina Armengol, i el de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, s’han conjurat d’alguna manera per demanar el que els pertoca. Hi ha un eufemisme per referir-se a comunitats com aquestes, i és que estan infrafinançades. El desaparegut ministre Montoro podria dir alguna cosa sobre aquest assumpte, que per descomptat no dirà, però xerrar d’infrafinançament no és res més que una manera elegant de parlar d’un caloret, que no s’escalfa a mà armada però sí legislativa.
Amb els meus amics i amigues valencians, que en són uns quants, ens dediquem a fer humor negre sobre qui és més corrupte, si els uns o els altres. El que ha sortit en els últims dies del govern que va presidir Rita Barberá no es pot dir que ens hagi sorprès, però sí que podem dir que ens afligeix, com succeix amb les Balears post Jaume Matas. D’ençà que el vàrem veure declarant com a presumpte delinqüent des de la presó de Segòvia, amb el cap embenat per una presumpta sordesa, i d’ençà que vàrem haver d’aguantar la legislatura de José Ramón Bauzá, que per cert ara es guanya les garrofes com a senador del Senat espanyol com Rita Barberá, on tots dos viuen la bella vida dels aforats mentre als seus excompanys de presumpta delinqüència els requereix la justícia de deu en deu, diríem que ja res no ens pot sorprendre ni escandalitzar gaire.
El problema és que les Balears i el País Valencià no tan sols són dues comunitats infrafinançades i infrarepresentades al Congrés de Diputats, sinó també dos països escandalosament burlats. Catalunya ha iniciat el seu camí cap a qui sap on (llegiu-hi la independència),i mentrestant els valencians i els illencs ens estem començant a treure les lleganyes dels ulls. És una alegria tenir dirigents com els esmentats Ximo Puig i Francina Armengol, que com a mínim es miren els papers i s’adonen que els estan prenent el número de mala manera. Està molt bé, però inquieta una mica que tots dos deguin obediència a Pedro Sánchez, un home de quaranta-tres anys que troba necessari expressar-se com un personatge secundari de La venganza de don Mendo per reivindicar la indiscutible unitat d’Espanya.
No passa res, Espanya té tot el dret del món de reivindicar-se com a pàtria indissoluble i definitiva, només faltaria. El problema és que se li continuen escapant excepcions d’una certa envergadura, com una que es diu Catalunya, i que també li creixen els nans del circ, com ara les Balears o el País Valencià. Val més que Francina Armegol i Ximo Puig acabin de repassar els números, i en treure’n les conclusions pertinents, que són les que fan al cas d’una aixecada de camisa (faig servir un eufemisme), pensin si els convé trucar abans Pedro Sánchez, que de moment és un que parla, o bé Carles Puigdemont, que sí que és el seu homòleg. Ara que se sol parlar d’aliances, potser entre tots tres en podrien fer alguna d’interessant.
