Impressions d’estiu

Sembla que no hi ha moment viscut si no hi ha fotografia, i les imatges col·leccionen likes a Facebook o a Instagram. Se sent la necessitat de compartir moments d’alegria o succedanis. Compartir o mostrar-se? La competició de l’estiu per l’illa més llunyana, el bany a l’aigua de vidre, la muntanya més alta. Penso que el luxe és el temps i l’espai. També el silenci i cada cop més la protecció de la intimitat. El meu estiu ha tingut moltes imatges i poques fotografies. De la millor no en tinc rastre, però la tinc gravada. Espero que m’acompanyi tot el curs la cara de satisfacció del cirurgià. No la podré penjar enlloc, però no l’oblidaré. La cara d’alegria d’haver-li sortit bé la feina, d’haver aconseguit el més difícil amb les mans d’un rellotger. La cara de satisfacció en veure que la vida d’un home, d’una nena, seguiran com abans d’un diagnòstic que irromp sense permís. Capaç de fer que tot s’enfonsi o que l’extraordinària normalitat s’imposi. Estiu de sanitat pública amb metges i infermeres que van més enllà de la professionalitat. És el que diferencia els tècnics dels bons metges i les infermeres que entenen el dolor sense cuirassa. Estiu de pacients impacients que miren amb coratge. Un dels dos cirurgians de la meva imatge està jubilat de la sanitat pública. Ha operat centenars de nens i continua visitant-los. ¿Ens podem permetre jubilar el talent? De fet, no anem sobrats ni d’experiència, ni de saber. Ens han ensenyat a confiar que les coses, sovint, també poden sortir bé.