Impunitats de tota la vida en extinció

Fa deu dies pocs analistes haurien pronosticat que avui Camps hauria dimitit i que Murdoch es trobaria en l'actual situació de debilitat. I mira. S'equivoquen els que mantenen que les impunitats de tota la vida continuen per sempre. En poden aparèixer de noves, però les que s'aguantaven en un món on es podia tapar gairebé tot són en vies d'extinció. Hi ha, a més, la reiteració. Com més temps abusa algú d'una posició, més a prop és del moment en què se sabrà, i més a prop és del moment d'acabar-ho pagant. Sí, es triga molt, sovint massa, però acaba passant. Sí, no paguen el que es mereixen, però almenys s'acaba la barra lliure. I convé tenir-ho present quan, davant de les impunitats que es mantenen, els profetes del desànim et diuen: "A aquests mai no els passa res, ningú no pot fer res contra ells". Els mateixos analistes, quan n'hi ha un que cau, canvien de tesi: "Bé, és que al final s'havia guanyat massa enemics". O sigui, l'argument que els servia per preveure que no pagarien les conseqüències (l'antiguitat en l'abús) els és útil per interpretar que les acabin pagant (massa temps abusant). És bo recordar-ho en veu alta perquè les impunitats mai no s'acaben perquè sí, s'acaben gràcies al coratge de gent que les denuncia, i als quals es desanima dient que contra aquests no guanyaran mai. Si guanyen ho fem tots i s'aconsegueix que els que tenen coses a amagar temin ser els següents a rebre.