Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

"In, inde, independència"

Tal feien els crits dels centenars de persones que es van congregar dilluns passat a la plaça de Sant Jaume per celebrar la proclamació d'Artur Mas com a 129è president de la Generalitat, i que van corejar encara amb més vehemència quan la flamant primera autoritat del país va sortir al balcó. No cal dir que la gent té tot el dret a il·lusionar-se amb el que li vingui de gust, però el cert és que Mas ja ens ha dit del dret i del revés que pensa governar d'acord amb els consells que li ha transmès el seu senyor pare, és a dir, allò de "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra", que figura inscrit al famós timó inspirador del floret de metàfores nàutiques que Mas desplega quan en té la més mínima ocasió, i que sona com un veritable conjur contra qualsevol temptació d'assumir més riscos que els estrictament necessaris. Vaja, que, com ho diríem? Que una mica tot fa pensar que la declaració de la independència de Catalunya no figura entre les prioritats de Mas i el seu govern, com si diguéssim. Però si algú prefereix pensar el contrari, doncs tampoc hi ha cap problema. Només faltaria.

Al cap i a la fi, el mateix Mas ja procura fomentar l'equívoc tant com sigui possible. No endebades ha promès "plena lleialtat" al poble de Catalunya i s'ha declarat solemnement partidari de la "plenitud nacional" d'aquest país, entre moltes altres referències a plenituds diverses que serveixen d'elegants eufemismes sobiranistes. Però de manera simultània, Mas no deixa mai d'advertir que la construcció nacional de Catalunya "no és feina per a gent amb pressa" i que, abans de plantejar-se possibles referèndums d'autodeterminació, cal passar primer per l'estació del concert econòmic (o pacte fiscal, en llenguatge apte per a l'horari infantil), que s'endevina més aviat com un nou viacrucis o una perllongació del de l'Estatut. En definitiva, també en aquest aspecte Mas és digne hereu del seu altre pare, el polític: de la mateixa manera que molts volien veure en Jordi Pujol un independentista convençut, per molt que ell repetís un cop i un altre que no ho era (i certament no ho va ser mai), ara també molts veuen en Artur Mas el timoner òptim per fixar el rumb cap a l'emancipació nacional de Catalunya, per molt que ell adverteixi que sí que és un sobiranista (i certament deu ser-ho), però un sobiranista inscrit en la tradició convergent, la que diu que ara això no toca.

Mentrestant, Esquerra es troba sumida en una fase zombi de la qual previsiblement li costarà temps sortir, i de Solidaritat de moment només podem dir-ne que n'esperem alguna cosa més que els petits i curiosos espectacles que ens ha ofert fins ara en seu parlamentària. No sigui cosa que, en la legislatura amb més escons sobiranistes repartits entre diverses formacions, i després que un milió ben llarg de catalans omplís el centre de Barcelona reclamant la independència el passat 10-J, les oportunitats s'acabin malmetent una vegada més entre excessos de cautela, errors, bravates i collonades.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT