Publicitat
Publicitat

LALLAMBREGADA

Iñaki Urdangarin, m'enDuc de Palma

El cas Urdangarin, també conegut com a m'enDuc de Palma, ens està proporcionant dos elements molt interessants per reflexionar. El més politicoperiodístic és que ha aconseguit posar d'acord tota la premsa. Per entendre'ns, des de La Gaceta a Público, tots li foten sense manies. Això vol dir que la dreta més dreta, sempre antimonàrquica per franquista, i l'esquerra més esquerra, antimonàrquica per republicana però juancarlista per allò del paper al 23-F, han creuat la part no escrita del pacte premsa - casa reial. Ja sap, ser els més cortesans de tots. I l'han creuat amb el cas Urdangarin, però també amb el cas Letizia, la increïble dona minvant, amb qui El Mundo i alguna revista del cor hi suca pa. Pa, tot s'ha de dir, que ja els ve fet de la mateixa casa (reial). Només cal tenir ulls per adonar-se'n. I aquesta pèrdua d'invulnerabilitat té a veure amb el segon element, que és intern, de funcionament de la mateixa institució.

Tota la vida els reis i les reines s'havien casat amb reis i reines. Eren contractes amb interessos de poder, o d'equilibris fronterers, o comercials. Eren un món a part i en món a part es constituïen i en món a part es retroalimentaven. Però al segle del Twitter això de la monarquia s'ha convertit en un anacronisme sense cap sentit. I aquí va venir el gran error dels coronats (i les coronades), que, per intentar salvar la institució, van avenir-se a trencar la tradició i van deixar entrar no professionals a les seves vides. Li va passar a la monarquia britànica, a la sempre entretinguda monarquia monegasca i, naturalment, li ha passat a l'espanyola. Els reis i les reines no poden casar-se amb plebeus perquè llavors passen a ser com qualsevol de nosaltres. I si ho són, quin sentit té la seva existència? No, no, si vostè vol ser rei (o reina) ha de casar-se amb la princesa geperuda o amb el príncep amb halitosi. Sinó, guaiti el que li acaba passant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT