Independentisme en espanyol
"Tenim pressa, molta pressa". És una frase recurrent per fer entendre que el tema del sobiranisme/independentisme, o com coi en vulguem dir, s'hauria d'anar espavilant. El problema és que la pressa no és necessàriament bona. Dit d'una altra manera: tenim pressa però, ¿per anar on? ¿A un referèndum? Molt bé. I se suposa que per guanyar-lo, oi? Però no per un 51 a 49, que voldria dir tenir una societat dividida. Tan dividida, per descomptat, com si el resultat és 51 a 49 en contra, perquè tampoc hem de caure en el parany de creure que la divisió la creem nosaltres. Allò que diuen els espanyolistes de "vostè vol partir la societat catalana entre independentistes i no independentistes" té una resposta clara: "Exactament com vostè entre no independentistes i independentistes". No oblidem mai que no hi ha ningú més separatista que un separador.
Tenim pressa, molt bé, però en tot cas per convèncer una majoria social que això d'Espanya no va enlloc. I aquesta majoria només s'aconsegueix sumant-hi gent de Llefià a Badalona, de la Mina a Sant Adrià, de Sant Ildefons a Cornellà, de Ca n'Anglada a Terrassa, etcètera. Ens agradi més o menys, ens soni millor o pitjor a les orelles, o entenguem més o menys la situació, els fills del Gerard Quintana també formen part del nostre projecte de futur. No sé si m'explico i empillaper on vaig. ¿Això vol dir renunciar a la llengua? Rotundament no. Només faltaria. Però sumar pèsols i castanyes és una pèrdua de temps que no ens podem permetre. O per què creu vostè que el nacionalisme espanyol vol carregar-se la immersió? Per crear dues societats separades. I com que nosaltres tenim pressa, hem de treballar per tenir de part nostra el màxim de ciutadans (que no Ciutadans). I això passa per trucar a la porta de casa seva, explicar-nos i convèncer-los. Tenim pressa, sí, però, ¿estem disposats a treballar perquè a més de pressa tinguem resultats?