Indignats i dependents

Montserrat Tura té prou reflexos per posar-se al costat dels manifestants. Però quan fa poc protestava, amb tota la raó, de la creu que li van dibuixar a la gavardina, va dir una cosa així: "És com, en el passat, un règim autoritari marcava aquells que eren diferents". Hauria estat fàcil dir: "Així és com els col·laboracionistes dels nazis marcaven els jueus". La diputada va traduir una idea precisa al llenguatge eufemístic de la correcció política i li va sortir un nyap. Aquesta tendència a l'ocultació de la realitat és el que separa la casta política -casta i no classe- de la ciutadania. La política degradada ja no és la gestió de la realitat sinó la trampa que es fa per tal que la realitat continuï sent el que és. Això causa dos fenòmens irreversibles si no hi ha un canvi radical: la desafecció i la indignació.

La reforma de la llei electoral milloraria les coses, però no és la solució. La clau és treure els polítics del seu joc solitari, del seu món a part, i enfrontar-los amb la realitat. Quina realitat? La crisi, òbviament. L'atzucac que obliga a recular i a canviar de camí. Que obliga a canviar el sistema. En això, els indignats l'encerten. Espanya corria una cursa embogida per atènyer un benestar material fals. La identitat social dels nostres dies (caducats) era la capacitat de consum. No pas les il·lusions, el progrés o la justícia, sinó la capacitat de consum incrementada per dos factors: les polítiques socials convencionals (que feien gratuïtes les coses necessàries, a canvi de no tocar ni sous ni productivitat) i l'endeutament, que va acabar situant el sistema financer en la cúspide dels poders socials, per damunt de l'economia real i de la política. Quan el sistema financer mundial va començar a donar crèdits insostenibles i els bancs espanyols i catalans van començar a fer-ho amb diners prestats, la patacada va ser ineluctable. Es va frenar en sec i els crèdits necessaris -per fer funcionar empreses, per mantenir producció i llocs de treball- es van fondre. Aleshores Europa i l'FMI van decidir que calia salvar el sistema financer, i des d'aleshores tots els esforços, incloent-hi el rescat de Grècia i Portugal, són perquè cadascú pagui els deutes: perquè el diner continuï fluint entre els bancs. I punt. Si algú va estirar més el braç que la màniga i ara, igual que la caixa del seu barri, no pot pagar la hipoteca, no interessa als governs: salven la caixa i deixen que s'enfonsi -per sempre més- el ciutadà. El ciutadà i l'economia. La crisi és això.

Amb aquest panorama, els joves no tenen el futur assegurat, com manava el cànon del progrés constant de la modernitat. Sempre s'anava a més, en tots els ordres: era llei natural i era mandat de la política. La postmodernitat va enviar el progrés al calaix dels records: la història és circular, tot és relatiu i no cal que t'esforcis. El que no arribis a assolir t'ho donarà l'estat. Els acampats a plaça Catalunya van dir que marxarien, però que volien que l'Ajuntament els donés un local per reunir-se: faré la revolució, però millor si me la porten a casa. Els indignats estan lluitant per un nivell material fugitiu. No lluiten per un sistema de valors, sinó d'apetències. Són fills del consum.

Aquests joves -i no tan joves- tenen més raó que objectius coherents. I potser per això no són capaços d'establir un lligam entre la reivindicació global i el problema nacional. No és tan sols que a la plaça Catalunya, on hi havia de tot, hi hagués també un reducte ben organitzat de nacionalisme espanyol agressiu, no. És que, com que imitaven el patró de la Puerta del Sol, no es van aturar a analitzar la situació real de Catalunya. Per començar, regalem a Espanya un 10% de riquesa tangible (o sigui, del PIB). I Catalunya té una estructura econòmica més dinàmica i homologable que no pas l'espanyola, presonera d'un endarreriment secular, que inclou les condicions laborals i la incapacitat del govern del PSOE de fer reformes reals. Sense espoli i sense la càrrega espanyola, Catalunya sortiria de la crisi com en surten Alemanya o França. La casta política catalana té els vicis de l'espanyola, en general, però l'economia, no.

I, a sobre, resulta que l'independentisme va mobilitzar més gent que no pas la indignació : gent al carrer i gent a les urnes, que les consultes van ser un bypass imaginatiu a la política estantissa. Ara els indignats estan lluitant contra els mals de la dependència. Contra les conseqüències de no ser independents d'una Espanya que xucla riquesa i perjudica el desenvolupament intel·ligent d'una economia que és (o era) productiva. La casta política catalana no vol plantejar les coses en aquests termes, bé perquè el projecte espanyol li sembla fabulós, bé perquè té por. I per comptes d'avançar cap a la independència, agafa les tisores i retalla drets socials i serveis sagrats. Ho disfressa amb paraules, es tanca en el seu món a part. Però si aconseguíssim sumar indignació i independència, dues cares d'una mateixa moneda, el moviment seria imparable. El Parlament escoltaria amb les orelles ben obertes.