Publicitat
Publicitat

Infàmia a la segona pàtria

"T othom té dues pàtries: el país on viu, i Síria". La frase la va escriure un viatger francès, el nom del qual se m'ha perdut juntament amb alguna neurona, i ha esdevingut un tòpic quan es parla o s'escriu sobre Síria. Com sol succeir amb els tòpics, però, aquest també és cert, i és fàcil estar-hi d'acord quan un visita Damasc, que rivalitza amb l'altra gran ciutat del país, Alep, pel títol de la ciutat més antiga del món: totes dues superen els tres mil anys d'existència, i no és cap exageració afirmar que la humanitat tal com la coneixem resultaria inexplicable sense Síria, un país on expressions com "milers d'anys d'història ens contemplen" esdevé literal.

En aquesta segona pàtria que tots tenim en comú, doncs, fa dies que el govern es dedica a massacrar els ciutadans. Com ja sap tothom (i no és profecia, sinó actualitat), Síria s'ha afegit a l'onada de revoltes civils que en les últimes setmanes fa trontollar els règims totalitaris d'un seguit de països àrabs del nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, i la reacció del règim baasista (pel partit Baas, que monopolitza el poder des del 1963) ha seguit, per dir-ho així, el patró Gaddafi: de moment, segons Amnistia Internacional, cal comptar almenys 55 morts deguts a la brutalitat de les forces de seguretat.. Que aviat poden ser més, perquè s'està produint un efecte cadena pel qual tot sovint els funerals de les víctimes es converteixen en noves manifestacions d'ira popular contra el govern, que al seu torn són sufocades sense pietat pels agents de la Muhabarat. Són responsables directes de les matances el president del país, Baixar al-Assad, el seu germà Maher, cap de la Guàrdia Presidencial, i el seu cunyat Asef Xaukat, cap de l'exèrcit i dels serveis d'espionatge. Aquest funest trio ha acabat calcant l'estil del seu predecessor: el sanguinari Hafez al-Asad, dit el Lleó i famós, entre altres coses, per la massacre de Hama, en què van morir al voltant de vint mil persones en la repressió d'una revolta dels Germans Musulmans. Quan l'any 2000, a la mort de Hafez, el seu fill Baixar va tornar a Síria des de Londres (on exercia d'oftalmòleg) per assumir el poder, va semblar que voldria dur el país per un camí de modernització i d'obertura democràtica. Deu anys més tard, el que ha fet ha estat ordenar foc a matar sobre el seu poble, mentre va repetint que els manifestants són en realitat islamistes armats i camuflats: és curiós com les males bèsties totalitàries s'acaben assemblant fins i tot en les excuses que posen. A més de repulsius, resulten sideralment avorrits.

Ocupat en el xou de varietats que té muntat a Líbia, Occident es dedica de moment a fer-se l'orni davant de la barbàrie siriana -tret d'efusions líriques com la de la representant de la UE Catherine Ashton, que s'ha declarat "horroritzada": bravo, senyora-, cosa que no fa més que convertir-lo en còmplice de la ignomínia. O potser aquesta actitud penosa ens salva de patir un nou 11-M? Ens ho podria aclarir l'infumable senyor Abdennur Prado, sisplau?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT