Infantilisme en campanya
1. PROCESSÓ. A vegades el debat polític té un cert punt d’infantilisme. Ho afavoreix la dialèctica de l’amic i de l’enemic que sovint l’acompanya. Quan està en joc la redistribució real del poder la situació es tensa. S’acosta el 27-S. Ningú dubta que aquella nit se seguirà el recompte a partir d’una pregunta: ¿ha guanyat o ha perdut l’independentisme? No és un plebiscit, però s’analitzarà com si ho fos. I l’establiment polític espanyol comença a treure en processó els santcristos grossos. Felipe González ha entrat en escena i Rajoy convoca fins i tot polítics estrangers. Tot sistema de poder es defensa quan es veu desafiat. I l’aposta independentista és un desafiament en si mateix, al marge de la força real que al final demostri, perquè posa en qüestió el poder espanyol i els seus mites.
Per als nacionalistes, com diria la cançó, no és possible tenir dues nacions a la vegada i no estar boig. Des del nacionalisme espanyol, Catalunya com a nació es una entelèquia perquè un braç no pot aspirar a ser un cos sencer. Les diferents expressions del catalanisme generaven recel, la llengua pròpia ha ferit sempre el narcisisme espanyol, però tot plegat quedava en l’inventari dels fets diferencials i del regateig competencial. De mica en mica ha anat fent forat en la societat catalana la idea de fer el pas de la potència-nació a l’acte-estat, per dir-ho en termes aristotèlics. I ara aquesta pretensió es comptabilitzarà electoralment per primera vegada. Només faltava aquesta! Comença el desembarcament verbal i presencial a Catalunya. Com més cridin més independentistes faran, diuen alguns. És fals: la por és efectiva i per a molts ciutadans catalans els mites i referents espanyols funcionen.
2. SIMPLISME. Tanmateix, és aclaparadora la simplicitat del discurs, inclosa la insultant derrapada cap a les referències al nazisme i el feixisme que ni tan sols un veterà com Felipe González s’ha volgut estalviar. No hi ha debat polític que justifiqui aquesta banalització del mal. Però deixant a part aquest excés, que es desqualifica tot sol i contamina les paraules, el discurs que ve dels poders espanyols és enormement limitat. Hi ha una sola idea política: no hi haurà independència perquè és il·legal i és impossible. No hi ha ni el més mínim intent d’entendre per què ha crescut l’independentisme a Catalunya. Ni una anàlisi de l’evolució social, del repartiment del poder, de l’esgotament del règim espanyol. L’únic i patètic argument és que una gran part dels catalans ha estat entabanada per Artur Mas. ¿Hem d’entendre que González pensa que els espanyols que van votar a favor de l’OTAN ho van fer engalipats per ell? En fi, la gran aportació de Rajoy és acusar l’independentisme de voler construir fronteres en un món cada cop més obert. No sé en quin món viu, i menys amb el que està passant a Europa. Però sí que sé que el seu cosmopolitisme es redueix a l’obediència cega al més fort.
La política és la lluita per la construcció d’hegemonies que legitimin els que manen i les institucions d’acord amb les relacions de forces d’una societat. Acusar l’adversari de voler conquerir l’hegemonia social és pur fariseisme. Però hauríem de ser una mica més exigents amb tots plegats. Per comptes de quedar-nos en els discursos de les nacions eternes, dels desafectes, de l’opressió i del mal tracte, seria interessant que els partits contraris a la independència ens diguessin què proposen més enllà de la defensa de l’statu quo, i que els que defensen la independència, a més de sacrificar-ho tot al mite virginal d’un estat nou i a judicis inefables de l’estil “no som un país qualsevol” (¿és que hi ha països qualssevol?), ens expliquessin què i com ho farem. Al capdavall, el dia 28 de setembre, sigui quin sigui el resultat, algú ha de governar Catalunya, i tots plegats tindran molt per parlar i per negociar. L’independentisme necessita la força dels vots. Però fins i tot en la hipòtesi que en tingui molts més dels que es calcula, només serviran per començar a caminar. El millor que podria passar el 27-S seria que acabés l’infantilisme de campanya, que es deixés de tractar els ciutadans com nens, i que retornés la política. Però potser això també és un somni infantil.
