Publicitat
Publicitat

Intel·ligència estratègica

De la mateixa manera que fa uns quants anys es va posar de moda la intel·ligència emocional, i des d'aleshores no hi ha conversa sobre les capacitats de les persones en què no se'n parli, em sembla que algú hauria de començar a treballar el concepte d' intel·ligència estratègica aplicat a persones i a col·lectivitats humanes. Sense intel·ligència estratègica és impossible tirar endavant. L'estratègia és, segons els nostres diccionaris de referència, l'art de dirigir les grans operacions militars, l'art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d'aconseguir una finalitat, i també la coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per aconseguir els objectius d'un estat, d'un grup o d'un partit. Agafem la darrera accepció. Com que Catalunya no és un estat, encara, ni un partit, considerem que som el grup al qual es refereix el diccionari de l'Enciclopèdia. Catalunya hauria de potenciar la intel·ligència estratègica per adequar-la a les exigències del moment que vivim.

Hi pensava l'altre dia mentre veia arribar el vaixell que transportava les grues per a la nova terminal portuària que l'empresa xinesa Hutchison està construint al port de Barcelona, en els terrenys de l'ampliació que s'ha fet després del desviament del riu Llobregat. Les grues arribaven majestuoses després d'una singladura de quaranta-nou dies des de la Xina, circumdant l'Àfrica. El trajecte, obligat per les dimensions impressionants de les grues, semblava retre homenatge a les grans aventures de la humanitat. Potser l'ampliació del nostre port no és comparable a una d'aquelles gestes, però quan s'hi va i es veu què s'hi està fent, és impossible no quedar absolutament sorprès de la dimensió de la iniciativa, i impossible no pensar que quedar clavats en el discurs que tot va malament és com a mínim una irresponsabilitat dolosa. Pensava en la intel·ligència estratègica en constatar que tots els projectes estratègics dependents de l'Estat a Catalunya tenen un retard mitjà d'uns quinze anys, i sóc generós. Dos exemples: la connexió ferroviària amb ample de via europeu per a mercaderies i per a trens de gran velocitat amb França, i la connexió viària i ferroviària del port amb el corredor mediterrani. Els quinze anys de retards els hauríem de computar en el dèficit de la relació de Catalunya amb Espanya en termes de lucre cessant. El que passa és que no n'hi ha prou diagnosticant la malaltia, ni prou determinant qui i què l'ha causat. Cal desenvolupar una estratègia nova per atacar-la d'arrel, mentre assumim que estar amb Espanya ens retarda els projectes la mitjana esmentada. Pensar qualsevol projecte de canvi estratègic per a Catalunya en el qual l'Estat hi tingui res a veure haurà d'estar penalitzat inevitablement amb aquest llast del qual no hi ha manera d'escapar. Tant se val que els vaixells arribin de la Xina carregats amb béns i serveis dels quals al final no som només els catalans qui ens en beneficiem. El llast espanyol hi és sempre present, de manera indiscutible i constatable.

Què hem de fer, per tant? D'una banda treballar a fons l'estratègia política. Però de l'altra dedicar-nos a millorar la nostra intel·ligència estratègica i identificar socis nous que, basats en una desestatalització del nostre desenvolupament, ens permetin tirar milles sense estar subjectes a dependències alienes.

Fa temps que unes quantes persones madurem aquesta idea en converses organitzades expressament per parlar-ne, en converses improvisades, en trucades telefòniques producte de notícies relacionades amb la patologia descrita, en articles i llibres que tots llegim. El que ens passa, però, és que ens costa desenvolupar la pràctica. L'intent coratjós i fallit de dotar el Prat d'una companyia aèria de referència va ser el primer moviment en aquest sentit. Hi va haver intel·ligència estratègica però poc múscul. No hem de defallir, tanmateix: val la pena fer una escapada a Canes per anar al saló del mercat immobiliari MIPIM. És un dels mercats mundials en què es troben projectes de canvi de ciutats i d'àrees metropolitanes i mercats de capitals. La primera constatació és la sabuda: la crisi és a Europa, però gairebé enlloc més. Segona constatació: tothom sap que el camí de la sortida de la crisi a Europa passa per Barcelona. La visibilitat dels projectes relacionats amb la transformació actual del Port, de projectes com l'Ictinea, l'autosuficència energètica, el City Protocol és molt gran. Tant, que aquests projectes i altres projectes metropolitans ens han de permetre marcar el camí i sortir reforçats de la maltempsada actual si... si som prou intel·ligents i ens posem a treballar estratègicament.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT