Publicitat
Publicitat

Internet, gràcies!

Seria fàcil entrar en el debat sobre si internet és sinònim de llibertat i transparència o una dèria passatgera de quatre pijos-progres en via d'extinció. No hi entraré. Als convençuts no cal que els expliqui res i els que encara dubten continuaran dubtant. Es tracta d'una qüestió generacional. Es tracta d'una revolució que, com totes, té partidaris i detractors, però que, a més a més, té una característica molt clara i singular: els seus artífexs, les seves avantguardes, tenen menys de 30 anys.

Solament no em puc estar de dir que crec en la transparència, sigui diplomàtica, empresarial o personal, i que qualsevol eina que la faciliti, benvinguda sigui. Però, per mi, transparència no és sinònim de confidencialitat o reserva i, perquè no quedi cap mena de dubte, tinc clar que transparència i seny no necessàriament han de ser antònims. D'altra banda, crec fermament que un ciutadà que ha comès un crim no pot emparar-se en la confidencialitat; i un estat, tampoc. Em sembla que fa deu anys ja vam arribar a un cert consens sobre que el dret a encriptar (per protegir la identitat dels ciutadans) era saludable complementar-lo amb el dret a desxifrar (perquè els ciutadans tinguin accés a la informació segrestada per governs i empreses).

Vivim en moments d'una certa confusió, semblants als de la invenció de la impremta, que va tenir uns efectes d'obertura que no recordo que ningú, fora dels que en aquell moment tenien el monopoli del coneixement -és a dir, l'Església-, gosés criticar. Tampoc no recordo haver llegit mai que algú digués que Johannes Gutenberg era un pijo-pogre. Més aviat, sempre m'ha semblat que la seva millora de la impremta, inventada abans per xinesos i coreans, introduint-hi caràcters mòbils de metall que permetien una tipografia precisa i perfecta, va permetre una divulgació del coneixement que va preparar els moviments intel·lectuals, polítics, econòmics i tecnològics que van fer possible el Renaixement; en fi, que tothom celebrava que el coneixement hagués pogut traspassar els murs dels monestirs, que, si en defensaven el monopoli, era per una qüestió molt simple: perquè tenien molt clar que el coneixement ens dóna poder.

Dit això, i com ja deuen haver endevinat a aquestes altures, jo sóc de les que pensa que internet no és una tecnologia sinó que és una producció social i cultural i que, en tot cas, és un instrument de comunicació lliure, global, horitzontal i no controlable. Segurament aquesta darrera característica és la que, en el fons, ens incomoda tant. En tot cas, el denominador comú d'internet és la cultura de la llibertat. Que hi ha qui fa mal ús de la llibertat? És clar. Malauradament, internet no és diferent del món real. La meva àvia ja tenia clar, i m'ho repetia sovint, que una cosa és la llibertat i una altra, molt diferent, el llibertinatge. Suposo que es devia referir al mal ús de la llibertat.

Mai no acabaré d'entendre per què tenim aquesta tendència a ser més exigents amb les imatges de nosaltres mateixos que ens retornen les pantalles que no pas amb les nostres pròpies actuacions. Critiquem la programació de televisió quan ens mostra la nostra vida quotidiana i ens avergonyim de la seva mediocritat i ordinariesa (que en tot cas no és de la televisió, sinó nostra), i critiquem a internet que sigui un espai de llibertat, perquè, com acostuma a passar, sempre hi ha qui n'abusa, d'aquesta llibertat.

Hem de començar a perdre-li la por i a penetrar al cor de les dinàmiques i els processos complexos que ens planteja, i entendre que en el tipus de societat en què vivim es produeix una redistribució del control i del poder. Precisament aquesta és una de les seves característiques més importants i definitòries. Però el que és més important per a mi és que, a la xarxa, les eines i els mitjans de producció no pertanyen a un sol amo, a un poder central, sinó que estan en les mans dels treballadors , dels usuaris, que, a més a més, són actors actius i participatius.

Fa anys, quan vivia al Japó, vaig llegir una notícia d'un avi que vivia sol des de feia molts anys i que va decidir posar fi a la seva solitud suïcidant-se. Abans, però, va deixar una nota escrita que deia "Televisió, gràcies", en reconeixement de la companyia que li havia ofert en els anys de solitud. He decidit el títol d'aquest article en homenatge a aquest avi, que em va impressionar i que recordo sovint, perquè -ho repeteixo-, tot i que tinc clar que no hi ha cap tecnologia que asseguri la llibertat, si puc triar entre més llibertat i menys control, o més control i menys llibertat, ho tinc clar: opto per la primera opció.

Gràcies, internet.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT