Publicitat
Publicitat

Intriga i cinisme

Arran de l'elecció d'Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general del PSOE s'ha tornat a parlar de Joseph Fouché (1754-1820), un individu que ha passat a la història com a paradigma del cinisme i la intriga en l'exercici de la política. S'han volgut veure paral·lelismes entre les dues figures, potser massa. Fouché, crec, és més citat que conegut.

Fouché ostenta un estrany rècord: probablement és el polític que ha servit més règims i més oposats entre ells: la monarquia, la Revolució, el Directori, l'imperi napoleònic i la restauració monàrquica. I a més a més ho va fer sense cap remordiment o contradicció d'esperit. I en tots els governs va exercir càrrecs de control públic, com el ministeri de la policia, que li permetien tenir un immens poder a l'ombra.

Quan es reunia amb Fouché, Napoleó acostumava a perdre els nervis. Molt sovint esclatava: "L'hauria de fer afusellar!" A la qual cosa un impertorbable Fouché replicava: "No comparteixo la seva opinió, sire ". Un dels seus detractors va arribar a dir: "L'emperador domina Europa, però Fouché domina l'emperador". Era una crítica, i tanmateix ell se l'hauria pres com un gran elogi.

El 1802, fart del control que Fouché exerceix sobre les qüestions públiques i privades dels seus governs, Napoleó el cessa del càrrec de director de la policia. El que no s'espera és que Fouché abandoni el seu despatx enduent-se milers d'expedients comprometedors. Poc temps després Napoleó li restitueix el càrrec. L'odia, però no pot viure sense els seus serveis. A Elba dirà: "Si la traïció tingués un nom seria Fouché!"

Els recomano amb fervor una pel·lícula de Ridley Scott: Els duelistes . L'acció transcorre durant l'època napoleònica. En una seqüència el protagonista es dirigeix a un personatge molt poderós: Fouché. Napoleó ha caigut, però Fouché continua movent els fils del poder. L'escena té una fotografia premeditadament tenebrosa. En cert moment parlen d'una llista d'individus que aviat seran executats. "Ah, sí, aquesta llista l'he feta jo mateix", diu Fouché. "En cas contrari jo hi figuraria el primer". I quan s'acomiaden proclama: "Sóc un artista de la supervivència".

Voldríem que els polítics fossin persones de conviccions i sense punts foscos, i Fouché va ser tot el contrari. Per això l'odiem. Però els descreguts com Fouché, admetem-ho, només maten per necessitat. I aquesta faceta fa que estalviïn sang. Quan Napoleó es dirigia a Waterloo un grup de conspiradors volia aprofitar la seva absència per insurreccionar París. Fouché, assenyat, va impedir-ho: "Si l'emperador perd la batalla la vostra acció serà innecessària, i si guanya, inútil. Torneu a casa".

Certament: la figura Rubalcaba té alguns paral·lelismes amb la de Fouché. Com ell ha transitat per diversos ministeris, incloent-hi el de l'Interior, que és el que li ha donat més rèdits polítics. Té pocs amics, molt pocs: "Alfredo s'amaga darrere d'ell mateix", cosa que podria dir-se perfectament de Fouché. I és un home que com el seu paral·lel francès se sent molt més còmode en la política de despatxos i passadissos que sota els llums del Parlament. I en la campanya a les eleccions generals, durant el cara a cara, Rajoy va acusar-lo indirectament de foucherisme . En cert moment, per replicar una acusació de Rubalcaba, Rajoy va treure uns papers, tot dient que els havia dut "perquè ja sabem com és vostè". Es referia, esclar, a la fama de Rubalcaba d'infamar, manipular i desprestigiar per l'esquena.

Cinisme en política? És possible. Però hi ha un principi, irrefutable, segons el qual quan dos individus competeixen l'objectiu els acaba assimilant l'un a l'altre fins a fer-los indiferenciables, es digui el competidor Rajoy o Chacón.

Rubalcaba no ha fet servir el seu fetus per lluir-lo en mítings, no deia que simpatitzava amb els indignats i al mateix temps era ministre de la guerra, no es proclamava com un gran defensor de Catalunya i l'endemà jurava que faria campanya contra el dret dels catalans a gestionar els seus impostos. "Jo sóc una prova de l'èxit del sistema educatiu català", va afirmar un dia Chacón. És exactament al revés: ella és la prova més rotunda del seu fracàs. ¿Cinisme, demagògia, falta d'escrúpols à la Fouché ? Quan Rubalcaba parla mai no tens la sensació que tracti la gent com idiotes; quan Chacón parla aconsegueix fer-nos creure que tots ho som.

Així doncs, quina diferència real hi havia entre un i altre candidat? Segurament no n'hi havia. Ja ho diu aquell principi de la zoologia: "El problema de participar en una carrera de rates és que guanyis o perdis continues sent una rata".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT