Publicitat
Publicitat

Israel i la democràcia a Egipte

Des de la seva creació com a estat, Israel ha basat la seva política exterior en el fet d'erigir-se en l'únic estat democràtic del Pròxim Orient i com a principal lluitador contra l'islamisme radical i les seves derivacions terroristes. Des d'aquestes posicions ha demanat i obtingut suport militar i financer, sobretot dels Estats Units, però també d'Europa. No només Israel sinó també els règims autoritaris i dictatorials de la zona, com el de Mubàrak a Egipte, van anar alimentant la por al terrorisme islamista. El president egipci es presentava davant d'Occident com l'amic que aturava la progressió de moviments suposadament vinculats al terrorisme, com ara Hamàs, o lligats a l'islamisme radical, com els Germans Musulmans. Això li permetia obtenir importants ajuts dels aliats occidentals i reforçar la repressió interna, mentre els països democràtics feien la vista grossa. Com a exemple, recordem que el pressupost del ministeri de l'Interior egipci doblava el de Sanitat.

Aquesta connivència entre Israel i Mubàrak per presentar-se davant dels ulls occidentals com a fre a l'islamisme ha possibilitat una estreta col·laboració entre els dos països des de la firma del tractat de pau del 1979. Un dels projectes claus de Mubàrak els últims anys ha estat establir un règim successori a Egipte en la persona del seu fill Gamal. Projecte que ha rebut crítiques de la premsa internacional, excepte la israeliana. A canvi del suport d'Israel a aquesta iniciativa -i, per tant, dels EUA i Europa, que a la zona només donen suport al que aprova l'estat hebreu-, Israel ha obtingut més concessions que les que va rebre pels acords de Camp David. Per exemple, Egipte va tancar el pas fronterer amb Gaza de Rafah, per on hi entraven la majoria d'aliments i medicines, estrangulant encara més la situació de la població de Gaza després de la massacre que hi va causar Israel el 2009 amb armes prohibides pels acords internacionals i causant més de 1.400 morts civils. D'aquesta manera, el règim de Mubàrak contribuïa a afeblir la resistència palestina i augmentava la pressió sobre el milió i mig de palestins que malviuen a Gaza perquè acceptessin les condicions que Israel proposava per cessar hostilitats.

A més, per impedir la construcció de túnels subterranis per part dels palestins que intentaven a la desesperada creuar la frontera i accedir als béns que cobreixin les seves necessitats bàsiques -recordem que l'atur a Gaza és del 40%-, el règim de Mubàrak va acceptar la construcció d'un mur d'acer subterrani a la frontera amb Gaza, amb l'argument, deien les autoritats egípcies, que els palestins hi feien passar no aliments ni medicines sinó armes, drogues i prostitutes russes. Fins i tot el ministre d'Afers Estrangers, Abul Gheit, va amenaçar: "Si un palestí creua la frontera, jo mateix li trencaré les cames". La idea original de construir el mur d'acer va ser d'Israel, implementada per Egipte i supervisada i finançada pels EUA. Mubàrak creia i feia creure als aliats occidentals que cada victòria de Hamàs encoratjaria la seva influència a la regió. Tot valia per impedir-ho.

Sense l'Egipte autocràtic de Mubàrak, Israel perd l'únic país aliat del Pròxim Orient. Si a això hi afegim l'afebliment d'Obama, la situació per a Israel esdevé complexa. El tractat de pau vigent durant els últims trenta-dos anys entre Israel i Egipte els ha permès una important reducció de la despesa militar que dedicaven al conflicte entre ells per destinar-la a la creació de dos exèrcits poderosos amb l'ajut econòmic i tecnològic dels Estats Units. Entre altres ajuts, Egipte rebia 1.500 milions de dòlars l'any de l'American Israel Public Affairs Committee, la majoria en suport a la defensa. En canvi, Israel rebia 8,2 milions de dòlars diaris. Per això l'exèrcit egipci és proper als americans i aquests volen utilitzar-lo per vigilar el procés democratitzador, ja que també té la simpatia de la majoria dels egipcis, a diferència de l'odiada policia que va actuar contra els manifestants mentre l'exèrcit es negava a reprimir-los. Israelians i americans han afirmat repetidament els últims dies que un fet decisiu per acceptar la nova situació creada a Egipte amb la caiguda de Mubàrak és que els nous governants compleixin estrictament els acords del tractat de pau del 1979.

Tota aquesta connivència d'interessos és la que ara es pot veure alterada si els ciutadans egipcis aconsegueixen encaminar el seu país cap a un règim democràtic. Israel no oblida que l'únic procés electoral lliure engegat fins ara en un país àrab del Pròxim Orient va acabar amb l'accés al poder de Hamàs a Gaza. Per això no cal esperar d'Israel que hi doni suport. I cal témer que si hi donen suport els seus aliats occidentals, els Estats Units i Europa, ho facin amb fredor, tot i les seves declaracions favorables. Per tant, ens pertoca, als ciutadans europeus, pressionar els nostres governs perquè no sigui així. La partida que es juga al Pròxim Orient és d'una importància cabdal per a tots nosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT