Itàlia i Espanya guanyen, però Alemanya no perd
La triple crisi, econòmica, financera i del deute, que pateixen Catalunya, Espanya i Europa ens exigiran encara un llarg camí de sacrificis, ja que no se n'entreveu el final. Però la Unió Europea ha estat capaç, almenys, de prendre aquest cop decisions que ajudaran a finançar-se dos estats membres asfixiats pel cost del deute i en seriós risc de ser expulsats pels mercats, Espanya i Itàlia, i que contribuiran a estabilitzar l'euro en un moment crític.
La maniobra protagonitzada per Mariano Rajoy -en tàndem amb Mario Monti i sota el lideratge del primer ministre italià- per intentar forçar una solució als seus problemes immediats en plena tempesta dels mercats va ser arriscada, fins al punt de bloquejar el pacte pel creixement prèviament aprovat amb França i Alemanya. Però el sud ha guanyat el pols. I, de fet, considerant que hi surt guanyant l'euro, tot i les importants -i inesperades- cessions d'Angela Merkel, no és apropiat parlar de grans perdedors. Tothom pot dir que hi ha guanyat alguna cosa.
Itàlia, amb un deute públic colossal, es beneficiarà del fet que el fons de rescat europeu pugui comprar els seus bons, amb el consegüent alleujament de la prima de risc. En part, també serà el cas d'Espanya, que, sobretot, veurà com els seus bancs tindran accés directe als ajuts europeus, com volia Mariano Rajoy, perquè evita endeutar més l'Estat. Alemanya s'hi negava perquè volia que els estats ajudats se'n responsabilitzessin. Ahir Merkel va subratllar que hi haurà "contraprestacions".
Berlín sempre podrà dir que no haurà de posar més diners dels previstos, que no ha acceptat eurobons i que l'ajut directe als bancs no es produirà fins que el Banc Central Europeu guanyi poder de supervisió bancària, un salt endavant cap a la integració política. Fins i tot França, que no volia cedir sobirania i ho ha fet, pot vendre la injecció d'estímuls al creixement. Encara que, en bona part, siguin diners reciclats.
