17/12/2010

Només tenim Amèrica A

4 min

L' expresident de Costa Rica, José María Figueres, deia una frase que m'agrada: "No tenim un planeta B". Així que hauríem de fer que el pla A funcioni, per preservar un medi ambient estable. Aquests dies he estat pensant el mateix d'Amèrica. No tenim una Amèrica B, així que hauríem d'aconseguir que funcioni la que tenim i fer-ho molt millor del que hem estat fent fins ara, no només per a nosaltres mateixos. Quan la Gran Bretanya va començar a declinar com a potència estabilitzadora del món, Amèrica era a punt per prendre'n el relleu. Malgrat totes les nostres imperfeccions i errors, el món ha estat un lloc millor gràcies a això. No obstant, si Amèrica afluixa i no pot exercir el poder de la mateixa manera, els vostres fills no només creixeran en una Amèrica diferent: creixeran en un món diferent. Els que vindran a solucionar els problemes no us agradaran. N'hi ha prou amb donar un cop d'ull als titulars dels diaris més recents.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Actualment, el sistema polític del món està amenaçat per dues forces noves: una superpotència emergent, anomenada la Xina, i una colla d'individus extraordinàriament poderosos, com ara els wikileakers , entre d'altres. El que han fet la globalització, la integració tecnològica i l'aplanament general del món és conferir a uns individus un poder tan gran que poden desafiar, des de la seva posició individual, qualsevol jerarquia, des d'un banc global fins a una nació-estat.

Durant les darreres setmanes, la Xina ha representat un espectacle que ha posat de manifest fins a quin punt pot fer servir, quan li convé, la seva influència econòmica creixent per desfigurar l'ordre internacional liderat pels EUA. Em refereixo, més concretament, als extrems als quals va arribar la Xina quan no només va refusar el premi Nobel de la pau, concedit a un dels seus ciutadans, Liu Xiaobo, defensor de la democràcia, que compleix una condemna d'onze anys per "subversió del poder estatal", sinó que també va prohibir que els socis comercials de la Xina enviessin els seus representants per assistir a la cerimònia del lliurament del guardó a l'Ajuntament d'Oslo.

A la cerimònia Nobel de divendres passat, Liu era representat per una butaca buida, perquè la Xina no el va deixar sortir de la presó. És només la cinquena vegada en els 109 anys d'història del premi que el guardonat no pot assistir-hi. Sota la pressió de Pequín, els següents països es van afegir al boicot xinès de la cerimònia: Sèrbia, el Marroc, el Pakistan, Veneçuela, l'Afganistan, Colòmbia, Ucraïna, Algèria, Cuba, Egipte, l'Iran, l'Iraq, el Kazakhstan, Rússia, l'Aràbia Saudita, el Sudan, Tunísia, Vietnam i les Filipines. Quina colla més patètica.

"La butaca buida de divendres passat a l'Ajuntament d'Oslo no només representava Liu, sinó la mateixa Xina -diu Rowan Callick, columnista de The Australian- . El món encara espera que la Xina jugui un paper complet en els afers internacionals. La perversitat d'un país tan civilitzat i pròsper que alhora juga un paper dominant com a patrocinador (encara que a vegades només sigui per abandonament d'altres) de països cruels, arruïnats o a punt d'arruïnar-se és summament frustrant".

Les coses encara empitjoren. El diari The Financial Times informa que "al voltant del pis del senyor Liu a Pequín, on la seva dona, Liu Xia, era sotmesa a arrest domiciliari des que es va anunciar el premi, es van instal·lar unes grans pantalles blaves perquè les càmeres de televisió no poguessin gravar vistes de l'edifici".

Francament, em pensava que els dirigents de la Xina tenien més autoconfiança. Queda clar que se senten molt insegurs. Penseu què hauria passat si la Xina hagués dit: "No estem d'acord amb aquest guardó i no hi assistirem; però sempre que un dels nostres ciutadans és honorat amb el premi Nobel, és un honor per a tot el país, així que deixarem que la seva família el reculli". La discussió s'hauria acabat de seguida i els dirigents xinesos semblarien molt potents.

Pel que fa als individus extraordinàriament poderosos, alguns són constructius, d'altres, destructius. He llegit molts Wikileaks i n'he après algunes coses útils. Però la seva aparició planteja diverses qüestions inquietants. No vull viure en un país on s'empresona les persones que donen un toc d'alarma. Això és la Xina. Però tampoc en un país on qualsevol individu se sent autoritzat a abocar a internet totes les comunicacions internes d'un govern o d'un banc d'una manera que redueix el dret de tenir comunicacions privades i confidencials vitals per al funcionament de qualsevol societat. Això és anarquia.

Però vet aquí els fets: la Xina és capaç de silenciar converses molt més enllà de les seves fronteres i individus extraordinàriament poderosos poden exposar converses molt més enllà de les seves fronteres (o crear bandes de cyberhacktivists que poden provocar un col·lapse als ordinadors de les persones que no els agraden). Són potències emergents. Un món estable exigeix que aprenguem a agafar el millor de tots dos i a limitar-ne el pitjor, i això requereix respostes legals i tecnològiques intel·ligents.

Per a aquesta tasca, no hi ha res que pugui substituir una Amèrica forta. Els crítics deien del Partit Laborista britànic dels 60 que intentava construir una Gran Bretanya que fos meitat Suècia, meitat paradís. Avui, l'alternativa per a un món governat pel poder americà no és un còmode sistema multipolar, meitat Suècia, meitat paradís. És meitat la Xina, meitat individus poderosos. Solucionar tot això mai no serà fàcil. Però serà molt més fàcil amb una Amèrica sana, compromesa amb els seus valors essencials, prou potent per projectar-los i prou afortunada perquè els altres vulguin seguir el nostre lideratge voluntàriament.

stats