Jaume Roures: Idealisme maquiavèl·lic
En el seu origen hi ha la desestructuració que serveix de planter al radicalisme. El guia una obstinació de llarg recorregut que va covar, com Pujol, mentre era torturat en comissaries. Com tot magnat sorgit del no res el seu passat amaga un Rosebud.
La LCR va transformar per sempre aquell Santi linotipista del Raval que va deixar els estudis als 12 anys. I encara que per a molts sigui l'estereotip del català fenici, i sovint s'hi posi bé per ser odiat, ve de l'idealisme juvenil de la Nicaragua sandinista.
Parla en un to de veu opac i avorrit, com si volgués esvair l'aurèola de mafiós fent-ho tot rutinari, intranscendent. Però tens la sensació que darrere de la seva racionalitat robòtica hi ha sempre un punt de fanatisme.
Evita el contacte visual pel que no se sap si és timidesa o falta d'empatia. Només alguna vegada relaxa l'inexpressiu emmurriament i dibuixa un petit somrís que ensenya dues dentetes.
Apuntalant-se en TV3, el Barça i Zapatero, s'ha erigit en proveïdor de l'única addicció social amb què no es pot fer broma: el futbol per la tele.
Viu en la contradicció de ser empresari i marxista, de dir que votaria no a la consulta d'independència que defensa, de produir Woody Allen i la teleporqueria més abjecta.
I és tan rara avis que t'acabes creient que això que no treballa, sinó que milita, és part d'una veritat. Això sí, una mica perversa.
