Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Joan Capri: Castigat a fer riure

En la geografia sentimental dels que passem de mig segle, la sòrdida Barcelona dels Desfiles de la Victoria tenia un racó el diumenge a la tarda en què els tiets posaven un vinil al plat integrat al moble bar d'un menjador empaperat amb pèssim gust.

Soroll de fregir un ou i de cop... "Nois, estic desesperat..." La rotunda veu de Capri ens permetia creure que encara existíem com a poble per molt que ens ignoressin el bisbe Modrego i la gosseta de la Hertha Frankel. Sentint-lo, tornàvem a tenir clar que els catalans érem gent que patia, pencava i es cagava amb tot i no pas cursis figa-flors de Folch i Torres.

Capri va arribar al públic gràcies a un català radicalment intel·ligible: net d'afectació i, per tant, incorrecte. Feia riure explicant desgràcies amb l'èmfasi emprenyat que ha donat a Pujol sis presidències. Els cedés dels monòlegs són el millor testimoni de com parlava Barcelona al segle XX.

Ja de gran vivia instal·lat en unes eternes vacances. Lluint un moreno gambós, ulleres fosques i roba clara, es passejava per la ciutat com una estrella a Malibu. Intentava fer real el seu somni: viure com Adam i Eva.

Els tips d'actuar per viles i poblets el van fer més depressiu. L'obsessió de viure de renda, més agarrat. Però el que ell hauria volgut és tenir un epitafi que, com el d'un funcionari municipal a L'enterramorts, digués simplement:"Aquí segueix jaient Joan Camprubí".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT