Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

JOAN PERA: Incontinència graciosa

El seu art és, en bona part, producte i víctima de la necessitat de pujar materialment sis fills. No haver despatxat la llevadora a temps, ha impedit que es pogués permetre el luxe d'estirar el públic cap amunt: l'ha obligat a posar-se al seu nivell.

Improvisa com un còmic de revista: mig Mary Santpere mascle i baixeta, mig Martínez Soria català. I fa l'acudit prou a frec del tòpic perquè mentre la peixatera i el taxista es peten de riure, el crític teatral miri el rellotge. És un humor que més que canviar el món l'apuntala fent-lo suportable.

No se'n surt gaire fent de Capri perquè, tot i imitar-lo molt bé, els seus acudits no són intents desesperats d'evitar el suïcidi, ni emergeixen d'un patetisme genuí. Són, més aviat, l'efervescència compulsiva del graciós quan troba el públic que li riu les gràcies.

Té aquell punt d'afectació i excés en què cau l'actor quan ja no tolera ser fang en mans d'un hàbil director. Haver trobat la fórmula de l'èxit taquiller li permet anar a la seva i fer-se les obres a mida perquè siguin un vehicle per al seu lluïment.

Qui comparteix amb ell escenari sense posar-hi el morro del Morán ha d'aguantar amb bona cara que la seva loquacitat desbocada vagi trepitjant els gags que li reservava el guió. No ha nascut per al segon pla, i ni doblant Woody Allen es resigna a cedir un protagonisme que -n'està convençut- millora l'original.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT