27/04/2017

“Algunes qualitats que s’atribuïen a Déu estan representades ara als mòbils”

5 min
Pigem ha publicat el llibre Àngels i robots: la interioritat humana en la societat hipertecnològica (Viena).

BarcelonaNo té mòbil. Avui dia, això seria ja presentació suficient. Però com que el disseny obliga a entradetes més llargues, direm també que és un humanista tenaç que argumenta sobre el que és intangible amb una naturalitat que desarma. A Àngels i robots fa un al·legat contra la deshumanització.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Creu en els àngels?

Jo utilitzo àngels en sentit metafòric. Totes les tradicions diuen que l'ésser humà pot ser àngel o bèstia. I, avui en dia, el que associem a la brutalitat són els robots. Robots militars, robots que desplacen els humans... Pel que fa als àngels, tot i que vinc del món de la ciència, cada vegada més constato que hi ha fenòmens de la vida personal i col·lectiva que no es poden reduir a la noció de suma d'individu, més individu, més individu. I, per tant, jo deixaria la porta oberta a reconèixer l'existència de realitats intangibles que, d'altra banda, totes les tradicions de la humanitat han inclòs en la seva visió del món.

Parla d'existència literària?

Parlo d'existència efectiva. Des de la ciència no podem demostrar l'existència dels àngels, però tampoc la seva no existència. Hem de recordar que la ciència moderna neix al segle XVII i que tant Descartes com Galileu declaren que només és real el que es pot mesurar. La resta, com la justícia o la bellesa, ho qualifiquen de fantasies subjectives. I això ens ha portat un món on només considerem real el que és tangible. Però l'impacte interior de les coses, que és el que dona sentit a la vida humana, com que no és quantificable, ho menyspreem. Una ciència que estableix que només és real el que es pot mesurar no és capaç d'entendre res d'intangible, començant per la consciència de ser viu.

No és capaç d'entendre-ho... de moment.

Mentre la ciència només es basi en el que és mesurable... ja pots obrir un cervell i començar a comptar neurotransmissors.

Hi ha 86.000 milions de neurones en un cervell humà. Potser ens falta potència de computació i tecnologia que ens permeti llegir com queden configurades quan ens enamorem. Potser mai hi arribem. Potser ja està bé així.

Si tu creus que l'amor és exclusivament el resultat de combinacions electroquímiques, quan t'enamoris no sentiràs res en especial: si adoptem la perspectiva que tot és el resultat de la combinació aleatòria de partícules elementals, és difícil trobar sentit a la vida humana. És difícil saber per què ens importa que s'ofeguin els refugiats. Tot queda reduït a termes mecànics. Per a mi, l'ésser humà és molt més que física, química i biologia. Gràcies a la física, la química i la biologia podem conèixer i guarir un ésser humà i això és fantàstic. Però un poema és molt més que allò que hi ha físicament sobre la pàgina.

Si les tecnologies ens allunyen de tot el que és transcendent, ¿per què les abracem amb tant de fervor?

Com a eines, les tecnologies són fantàstiques. Però avui la tecnologia no funciona com a eina, sinó que s'ha posat al seient del conductor. I no sabem on ens porta. Per això parlo de societat hipertecnològica. L'economia va desplaçar l'ètica, la cultura i l'educació. I ara vivim en una tecnocràcia. Tot això està tenint un efecte deshumanitzador. Veig que cada vegada ens mirem menys als ulls i ens comuniquem a través d'estris.

¿Creu que ens subjuguem a les tecnologies de manera espontània o bé hi ha un pla d'enginyeria social al darrere?

Si això m'ho hagués preguntat fa uns anys, hauria dit que això passa perquè passa. Però, últimament, començo a especular si hi ha algun tipus d'interès creat. Si cada vegada, amb la hipertecnologia, vivim més deshumanitzats, tancats en nosaltres mateixos, sense temps per reflexionar... això evidentment convé a determinats interessos creats. Ara, si realment s'està promovent des d'alguna instància, jo no en tinc cap indici. Només dic que, com que les tecnologies són fascinants i addictives, serien una bona eina per aconseguir convertir-nos en zombis...

Diu que els robots mai tindran intel·ligència, però que no descarta que els humans degenerem fins a assemblar-nos als robots.

Hem passat a tenir menys capacitat d'atenció que un peixet de peixera: vuit segons contra nou. Sí, crec que pot passar que els humans acabem sent més ximples que els robots. Cada vegada estem més tancats en la nostra pantalla. I a vegades hi ha coses enriquidores, però em sembla que la major part de cops el que hi ha és una fugida de l'avorriment i del buit existencial.

No és una fugida gratuïta, a més.

Avui consumim més recursos que mai i no és gens clar que tinguem vides més plenes. Quanta gent sola, perduda o desorientada hi ha? I aquests aparells, al capdavall, com més lluents són, més patiment hi ha al darrere. Sabem que hi ha una guerra al Congo, situacions socials i ecològiques catastròfiques que són imprescindibles perquè aquests aparells tinguin les prestacions que tenen. Perquè puguem anar renovant els mòbils, hi ha gent que està en situacions infernals.

Diu que fugim del buit existencial embadalint-nos amb el mòbil. En aquest sentit, no ocupa un lloc gaire diferent del que es reservava tradicionalment per a la idea de Déu.

Algunes qualitats que s'atribuïen a Déu en la cultura cristiana estan representades ara als mòbils. Com l'omnisciència: Google t'ho diu tot. O l'omnipresència: et pots connectar amb qui sigui des de tot arreu. I l'omnipotència: pots aconseguir fer-ho gairebé tot, amb l'aparell. Però hem substituït el cel de les religions tradicionals per un paradís artificial de pampallugues. Perquè hi ha una diferència bàsica. Totes les tradicions humanes han considerat que el propòsit de la vida humana va més enllà d'un mateix. Això s'ha anat perdent. El supòsit de la vida col·lectiva ara és que creixi el PIB. I, en l’àmbit individual, el propòsit de la vida és consumir.

Sé que no li agrada quantificar-ho tot però... ¿del zero al deu, com és de feliç?

En la mesura que faig el que sento que he de fer, no trobo res a faltar. És a dir, un 10.

I quan un no troba res a faltar, ¿no cau en el tedi etern i l'abúlia?

L'existència humana fa que sorgeixin les necessitats, físiques o intel·lectuals. Però si prens la decisió de ser tu mateix i no seguir els models que et venen donats, a la llarga t'oblides de tu mateix. És dur al principi, perquè et pot costar trobar feina o encaixar més en el grup, però a la llarga no et falta res. Si abraces la perspectiva de formar part d'una cosa més gran que tu... què et falta? Ara, si et sents una bola de billar, un àtom aïllat... inevitablement et sentiràs mancat.

Això pot sonar una mica abstracte, així que ¿quins tres canvis concrets recomanaria?

Un. Veure les tecnologies com a eines puntuals, per fer tasques concretes, i no com una cosa que ens hagi de portar la plenitud. No són salvadors, són andròmines. Dos. Crear espais per a la interioritat; moments que puguis estar amb tu mateix i escoltar la teva veu. I tres. Buscar el sentit de la teva vida. Cadascú té alguna cosa per aportar al món. I el món ens està demanant a crits que transformem qui som i la nostra relació amb el món. Que posem les persones al centre.

stats