Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Josep Antoni Duran i Lleida: Una pulcritud crispada

Si m'obliguessin a definir el to amb què parla Duran i Lleida, diria que és el d'algú a qui li deuen i no li paguen. No és fàcil saber si el que li deuen és el fons de competitivitat o un ministeri, però la imatge que ens arriba de l'home que, reprimint la pressa, s'enfila a la tribuna d'oradors és d'una pulcritud crispada i vigilant.

Què el crispa? Que mèrits sobrats no hagin trobat, encara, el premi que mereixen. Què vigila? Que el de la tercera fila no li espatlli el discurs tirant-li un coet de paper. Duran sempre se la tem i et frena amb una mirada severa abans no et passis ni un pèl. Sap que tard o d'hora l'hi faran, perquè el respecten però no l'estimen.

En Duran tot és a lloc: la calba brilla, la pell té el punt just de torrat i el trajo s'ajusta com un guant a una magror esculpida amb sopars frugals i bicicleta fixa. Des del cardenal Ricard Maria Carles, cap prohom de càrrec vitalici havia anat tan fet un maniquí. Ell és l'antítesi de l'escabellat i rogallós Pujol. Mai, ni enmig d'un naufragi, durà l'americana a tres quarts de quinze.

Té l'instint depredador del polític nat i les habilitats florentines d'un animal de franja: la que separa Catalunya d'Espanya, el PSOE del PP, CDC d'Unió. És prou espanyol perquè el seu flagrant accent català no li impedeixi jugar en totes les lligues. Estar a mig camí li obre un munt de portes però la clau té un preu molt alt: ser el sospitós habitual.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT