Ja hem tingut prou Transicions
De veritat, ho deixin estar. Després d’esperar amb tota tranquil·litat que un dictador es morís de vell al seu llit i que es fes enterrar al Valle de los Caídos, amb tota la pompa i la parafernàlia que feien al cas, la política espanyola va iniciar un procés regeneracionista que es va conèixer com la Transició, comandat especialment per polítics com Adolfo Suárez i Jordi Pujol, i també per un monarca que es deia Joan Carles i que era el garant d’una estabilitat institucional que, vista en perspectiva, no és ni de bon tros la que caldria.
Avui en dia Adolfo Suárez és biològicament mort, bastants d’anys després que els seus mateixos companys de viatge en forgessin una mort política que va ser més que fulminant. Més astut, Jordi Pujol es va mantenir molt més temps al poder, amb l’inconvenient que durant aquests anys ell i la seva família es varen dedicar a construir una fortuna que últimament ha resultat ser, per dir-ho d’alguna manera, problemàtica. Un altre a qui també es veu que li va anar bé el negoci de l’estabilitat va ser al susdit rei Joan Carles, que ha aconseguit un capital personal de dos mil milions d’euros i que ha desaparegut misteriosament de la vida pública, no sense deixar-nos la penyora del seu propi fill Felip, que està fent mans i mànigues per perpetuar l’anomenat esperit de la Transició.
I és que l’esperit de la Transició és altament alliçonador. El seu altre gran conductor va ser un president que es deia Felipe González, avui en dia un multimilionari que de tant en tant es despenja amb diatribes contra els nacionalismes, com si ell no hagués practicat el nacionalisme amb contumàcia. Fins i tot va arribar a signar un article conjuntament amb Carme Chacón per demanar la recuperació del famós esperit de la Transició.
Però no ha estat l’únic, ni de bon tros. Aznar va proclamar que estava duent a terme la segona Transició que ens va dur a la Guerra de l’Iraq i a la bombolla immobiliària i del totxo, i Rodríguez Zapatero estava convençut de dur a terme una nova Transició que li va impedir veure una crisi brutal que tenia just al davant dels nassos, al crit que Espanya gaudia del sistema financer més sòlid del món, com s’ha comprovat a bastament.
Ara és ni més ni menys que María Dolores de Cospedal la que reclama una reedició de la Transició, amb l’argument de preservar la unitat d’Espanya i, atenció, superar “l’odi dels dos bàndols de la Guerra Civil”. Bé, de l’esclat de la Guerra Civil en farà al juliol vuitanta anys i seria tranquil·litzador pensar que no estem encara encallats allà, però es veu que la senyora Cospedal, i tot el que representa, no ho veu exactament així. Que l’any 2016 una alta dirigent de la política espanyola persisteixi a parlar d’odi entre bàndols deu ser una cosa que deu fer feliç el senyor Pío Moa, però a mi, com a súbdit espanyol que no em queda més remei que ser, em fa sentir francament incòmode. Potser que ens deixem estar de Transicions modèliques i girem full d’una vegada. I que ho fem des de Catalunya, sense cap odi a ningú.
