Publicitat
Publicitat

Ja fa quaranta anys

Sembla mentida, però ja fa quaranta anys. Els va fer el dia 27 d'abril. Tot i que no ens en vam assabentar fins a primers de maig, perquè llavors vivíem a Londres i no hi havia mòbils i era difícil trucar. Però recordo com si fos ara quan vam rebre la carta que ens ho comunicava. Aquell matí de la carta fatídica, ens disposàvem a anar a Stratford a veure la meva germana gran, que hi vivia. Feia un dia de gossos, com se sol dir. Plovia amb aquella londinenca plugeta insidiosa que no feia res més que devastar els jardins florits de Hampstead. Recordo el mini verd, aparcat davant de casa, amb el capó i el sostre ple de les flors xopes d'una prunera desfeta. Recordo que el viatge es va fer molt llarg perquè hi pesava un silenci de plom. "En Gabriel Ferrater és mort -deia la carta-, l'han trobat mort a casa seva, a Sant Cugat".

Durant les vacances de Nadal, que passàvem a Girona, havíem anat a veure'l a Sant Cugat, a la rambla Ribatallada. La Dolors tenia coses a parlar-hi sobre el règim preposicional dels adjectius, que era el tema de la tesina que en Gabriel li dirigia. Vam estar-hi una bona estona i, quan vam marxar, vam quedar que ens veuríem per Pasqua. Però les llargues vacances angleses de primavera van fer que anéssim a Itàlia, on vam passar gairebé un mes. De tornada, no vam anar a Barcelona i no ens vam veure. I a finals d'aquell abril cruel, amb els lilàs de Hampstead colltorçats pel pes de la pluja, en Gabriel se'ns va suïcidar. S'acabava una conversa tot just iniciada, una conversa que, malgrat els vint anys de diferència d'edat, cosa que vol dir d'educació tan distinta i d'experiències no comunes, jo tenia l'esperança que fos un territori fèrtil per a mi, des de tots els aspectes, literari, artístic, però també vital. A partir de llavors vaig haver d'acontentar-me amb els records i amb els seus llibres.

Per sort, el seu germà Joan, tan diferent d'ell, amb qui vam ser amics i amb qui en parlàvem sovint, va anar publicant els papers dispersos d'en Gabriel. Va ser una dedicació que mai no li podrem agrair prou. Així van aparèixer: Sobre pintura , que recull crítiques i assaigs sobre aquest art que tant li interessava i que ell mateix havia practicat, per poder-ne parlar amb fonament de causa, com em va dir un dia; Sobre literatura , amb textos importants sobre poesia, com ara el meravellós assaig sobre Nabí , de Carner; Sobre el llenguatge ; Papers, cartes, paraules , un llibre apassionant, per les cartes d'en Gabriel a la seva mare; La poesia de Carles Riba ; Foix i el seu temps . Uns textos que vistos en conjunt, i no tinc cap empatx de dir-ho, constitueixen un dels monuments intel·lectuals més importants de Catalunya, a l'alçada dels seus contemporanis europeus. I això es pot dir poquíssimes vegades de la cultura d'aquest miserable país nostre, aquest país que, com la Irlanda de Joyce, i com Joyce va dir, és una truja vella que es menja els seus godalls. Gabriel Ferrater, tendre i substanciós, de fet feia molta nosa en un país carrincló, tancat, aquiescent, ploramiques, etern contemplador del seu melic. Catalunya, la Catalunya catalana el va anar devorant a poc a poc i la Catalunya castellana li va riure alguna gràcia i el va ignorar perquè, en darrer terme, no era dels seus.

Sempre he pensat que quan Gabriel Ferrater es va treure ell mateix del mig, la cultureta catalana degué respirar satisfeta i alleujada. Un cervell poderós, crític i independent sempre és indigest. I si, a sobre, aquest cervell poderós serveix una ànima tendra de poeta i aquest poeta és savi i constitueix ell sol, amb solament un centenar de poemes, tota una generació poètica, llavors ja és intolerable.

Ja fa quaranta anys de la mort d'en Gabriel. Es va perdre potser aquella petita i fugaç il·lusió col·lectiva, la Transició. Però s'ha estalviat una gran quantitat de tortura, de tossuda reiteració en la bestiesa. S'ha estalviat aquest mediocre esllavissament final del país cap al no-res. Ja fa quaranta anys. Sempre l'he trobat a faltar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT