Jeremy Corbyn com a símptoma
1. L’ESQUERRA REVISCOLADA. Daniel Cohen escrivia fa tres anys: “L’economia és cridada a assumir la direcció del món en un moment en què les necessitats socials migren cap a sectors que tenen dificultats per inscriure’s en la lògica mercantil. La sanitat, l’educació, la recerca científica i el món d’internet formen el cor de la societat postindustrial. Cap entra en el motllo econòmic tradicional”. I afegia: “L’Homo economicus s’imposa com un trist profeta. Un esgarriacries dels temps nous”. Ara, en un nou llibre, Daniel Cohen constata que l’economia digital, lluny de confirmar algunes fantasies generades, “ofereix serveis que no costen res, però no genera ocupació”. Des de l’aparició de l’ordinador personal, “per a la gran majoria dels habitants dels països avançats l’estagnació de les rendes ha esdevingut la regla”, i el treball es fa escàs i precari, i les feines “situades al mig de la jerarquia social: encarregats, empleats administratius, obrers qualificats”, són les més perjudicades.
Davant d’aquesta realitat, l’home econòmic es rebel·la. Renega de la condició unidimensional a la qual ha estat reduït. S’indigna davant de l’arrogància de les elits, els abusos de poder (començant per la corrupció) i la impotència per governar en interès de la majoria. Nous grups sorgits dels moviments socials han estat denunciant l’estat anèmic de les democràcies europees (no ens representen) i demanant una altra distribució de les prioritats i del poder. La inesperada conquesta de la direcció del Partit Laborista britànic per part de Jeremy Corbyn és un altre episodi d’aquesta reacció d’una part de la ciutadania contra les elits. Semblava que eren coses dels països mediterranis. La rapidesa amb què Syriza s’ha estavellat a Grècia induïa a pensar que seria un episodi passatger. Però les causes del malestar són profundes i ara la reviscolada esquerra anomenada radical pels seus adversaris (els que redueixen el món als partits de l’ordre bipartidista i condemnen la resta a les tenebres del populisme) arriba al Regne Unit i assalta un dels partits tradicionals. Ja només falta que s’hi apunti França.
2. NOU PARADIGMA. Ja hi haurà temps per veure el destí del nou lideratge socialista. És pintoresc veure com des del seu propi partit, els blairistes, que van convertir el laborisme en un thatcherisme de rostre humà que va perdre la cara a la Guerra de l’Iraq, ja volen tombar Jeremy Corbyn abans de començar. Passi el que passi, l’èxit de Corbyn té el valor de fer patents quatre coses.
Primera, que el cicle d’hegemonia conservadora, basat en la moral del diner com a mesura de totes les coses, del qual Thatcher fou la referència, que va començar el 1979 i que va desmuntar la cultura dels serveis públics, està arribant al final. Som en un canvi de paradigma.
Segona, el desplaçament de la socialdemocràcia cap a la dreta fins a assumir totes les exigències dels poders establerts —del qual la Tercera Via de Blair fou el referent— ha tingut com a conseqüència que, en el moment que s’ha esgotat el model neoliberal, la socialdemocràcia s’ha trobat fora de joc, incapaç de capitalitzar la situació i liderar un canvi.
Tercera, la desigualtat —que, com diu Jeremy Corbyn, ha arribat “a nivells grotescos”— ha sigut el catalitzador de la reacció. La desigualtat, quan arriba a nivells com els actuals, és cara, ineficient, debilita la democràcia, destrueix la cohesió social i condueix inexorablement a l’autoritarisme postdemocràtic.
Quarta, un canvi de paradigma econòmic i social de les dimensions de l’actual requereix un nou model de governança. Els moviments que estan emergint tenen la virtut d’haver identificat i donat visibilitat al problema. Ja no es pot fer veure que no passa res. Però la sensibilitat per captar la realitat no impedeix que el discurs ideològic i les consignes polítiques sonin sovint massa antiquats. Cal repensar moltes coses. Però és imprescindible el retorn de la política per trencar l’immobilisme que bloqueja Europa.
