Jesucrist i les caipirinhes
Escorada a la barra metàl·lica del bar, mentre sona Eu juro de Leandro i Leonardo, llegeixo la notícia en un diari esportiu: “Vaig tenir una trobada amb Jesucrist després d’haver pres divuit caipirinhes i catorze cerveses”. L’home que diu això és el lateral Cicinho. Com és que sor Lucía Caram no me n’havia dit res?
Demano a l’amo de l’establiment, Samba Brasil, que me’n posi una altra, perquè també em faria certa il·lusió convertir-me i, per primer cop, trobo que l’empresa és al meu abast. Les fa superbes. A les lleixes, dotzenes de gots amb la llima tallada a rodanxes. Es nota que qui ha fet la feina ha procurat que la pell de la fruita toqui la paret del got i no pas el mig, perquè d’aquesta manera, quan l’aixafin amb la mà de morter, no amargantegi. S’aixafa pel mig, esquivant-la, la pell. I ell agafa un dels gots (Duralex, com ha de ser) i el posa davant meu. Tot seguit pren un glaçó (els té fora del congelador), se’l posa al palmell i amb la mà de morter el trenca en dues o tres parts irregulars. Les tira a dins del got. N’agafa un altre i fa el mateix, fins que el got és ple. No cometria la infàmia de fer servir -com a les cocteleries fines i deixatades- gel picat, industrial, d’aquell arrodonit que es desfà massa de pressa. Airós, hi aboca la cachaça. La porta directament del Brasil, quan hi va. Tapa el got amb un altre got i sacseja la improvisada coctelera. Me l’acabo en un dir Jesús.
Amb la tercera, comprenc, però, que no he estat cridada. No beuria cervesa després de la caipirinha. Però, sobretot, no seria capaç de comptar tot el que m’he pres amb l’exactitud de Cicinho. A la cinquena em descomptaria. Suposo, doncs, que haig d’aspirar a una conversió més de l’estil Fernández Díaz. A Las Vegas, sense donar cap detall del que va passar la nit anterior. Perquè el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas.
