Publicitat
Publicitat

Joan Fuster contra el silenci negre

Quan parlem del públic lector de Joan Fuster, almenys quan ens referim al valencià, abordem una qüestió fonamental de la tasca que es va imposar, perquè des d'un primer moment ell va voler escriure en una llengua sense (quasi) lectors. Com que se'n va deseixir raonablement bé, el camí que va fer en aquest sentit és admirable.

El senyor Josep Iborra, bon amic seu, l'any 90 afirmava que Fuster era "el primer escriptor valencià modern que aconsegueix tenir un públic" i concloïa: "Avui hi ha llibreries, hi ha distribuïdors, hi ha un públic -un gueto, però un públic, no una tertúlia-, hi ha moltíssima més gent que sap llegir i escriure...". I hi afegia un detall ben gràfic: "Els llibres valencians -pocs i amb curtes tirades, per altra part- no eren visibles ni tan sols materialment. La llibreria de Garcia Rigal, a València, i la d'Armengod, a Castelló, són les úniques que tenien un racó destinat a la producció en català".

L'editorial Torre, quasi l'única que editava en català a València al llarg dels anys 40 i 50, feia uns tiratges de 200 a 300 exemplars i comptava amb uns 100 subscriptors, que li asseguraven aquest nombre mínim de vendes. Per tant: dos racons de llibreria i un centenar de subscripcions per a tota la geografia valenciana hi donaven satisfacció al públic lector en català.

Com a punt de partida, hauria desencoratjat el més valent: fer literatura en una llengua els parlants de la qual no la sabien llegir ni escriure. D'altra banda, l'accés que el mateix Fuster tenia a la producció literària en català tampoc no era precisament fàcil. Quan l'any 51 Vicenç Riera Llorca li oferia les pàgines de Pont Blau per a fer crítica literària, Fuster li va respondre: "Jo no tinc cap inconvenient a fer-ne. Ara bé: la primera i principal condició és llegir llibres sobre els quals fer la crítica. I llibres catalans jo a penes en llig. Els pocs que arriben a València són cars i quasi sempre d'autors de segona fila, per la qual cosa cal pensar-s'ho bé abans d'esmerçar-hi diners que val més emprar en llibres més interessants... en castellà. És trist, però és així".

Fuster, però, anà vencent les dificultats i es va multiplicar en la premsa valenciana. Calia aprofitar qualsevol ocasió per a parlar de llibres escrits en la pròpia llengua. Com confessava ja el novembre del 50 al mateix Riera Llorca: "Tots els valencianistes (literats) hi escrivim quan podem, perquè sabem que si el silenci, aquest silenci negre, es perllonga o no es trenca encara que siga lleument, els valencians acabaran perdent la més elemental notícia de la pròpia València [...]. Jo mateix en revistes literàries o d'estudiants parle de tant en tant sobre literats valencians i catalans".

Lògicament, no es podia filar prim a l'hora de col·locar la ressenya o la col·laboració més extensa. El desembre del 52 Fuster insistia amb el mateix corresponsal: "Fa uns anys, a València es publicava una revista també del SEU, i m'invitaren a col·laborar-hi els que la feien, uns amics meus falangistes. Després de pensar-ho bé, vaig accedir: em publicaren [...] un extens article sobre la literatura valenciana dels últims 50 anys, en castellà. Tinc la consciència ben tranquil·la d'haver actuat així. [...] Que un centenar d'universitaris valencians s'adonàs de sobte que hi havia una literatura valenciana (i una literatura valenciana que jo començava per qualificar d'aportació valenciana a la literatura catalana), aquest fet, dic, encara que no tingués més conseqüències, ja em pagava de tot".

Era tota la cera que cremava. Però en aquell context, tan desgavellat i aparentment estèril, una empresa de l'ambició i de la modernitat d'Edicions 62 començava amb un primer títol d'autor i temàtica valencians: Nosaltres els valencians , i va ser un encert, un èxit de vendes. Algú malèvolament hauria volgut creure que no tant a València. Fuster s'hi va interessar. El senyor Cahner, en desembre del 62 li anunciava: "T'enviarem la relació que ens demanes d'exemplars venuts al País Valencià". Fuster exhibia la dada en una carta a un escriptor de l'exili, Jordi Arquer: "Uns 1.500 exemplars és bona xifra, entre Morella i Elx -vull dir en la sola regió valenciana-, per a un volum escrit en català".

I tant que ho era. No n'hi havia precedents. Amb Nosaltres els valencians , Fuster acabava d'inventar, per al País Valencià, la segona edició en català.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT